EL SO ES DÉU.
La música, com la lectura forma part de les meves activitats preferides, afortunadament de tant en tant, encara em quedo astorat davant d’alguna magnífica obra literària recent descoberta, o d’una peça musical que te un “so de veritat” i per un temps, més o menys llarg, visc amb intensitat el llibre o el disc, en un procés d’enamorament que dura fins que apareix un altre que els substituirà. No, no l’oblidaré, sinó que s’incorporarà a la meva llista de favorits i crec que de tant en tant, retorno a ells, així he rellegit varies vegades alguns llibres i escolto encara, música que em va agradar fa molts, molts anys.
Un dels fenòmens musicals que més em va impressionar ja fa una bona colla d’anys, va ser escoltar els jocs de veus de l’Harmònic Choir, en particular, del seu espectacular disc “Hearing Solar Winds” un autèntic “best seller” d’allò que per entendre’ns catalogaré de “world music” tot i que és tracta de quelcom inclassificable, amb centenars de milers de còpies venudes arreu del món i del que podeu escoltar -i veure- un fragment en el següent vídeo:
David Hykes i l’Harmònic Choir: “Arc Descending”
No puc recordar quan el vaig descobrir, deuria de ser allà pels començaments dels anys 80 i immediatament va passar a ser un dels meus preferits, company de moltes meditacions i excursions psíquiques, de les que em confesso fervent partidari. Un pas més en la meva devoció per aquest tipus de música va ser escoltar-la el cinema, com a fragment de la banda sonora d’una pel·lícula que llavors – i avui encara- em va semblar excepcional: “Baraka”, segur que tots els qui heu vist la pel·lícula us recordareu, no es aquesta l'escena que cercava però de segur que us agradarà recordar-la:
Posteriorment m’he fet amb bona part de la seva discografia i no deixa de fascinar-me.
Internet, molt més tard, va acabar per permetre’m un coneixement més profund de l’Harmònic Choir i la meva admiració no ha parat de créixer...
David Hykes, nascut l’any 1953 a Nou Méxic (USA) que s’interessà per la música del Tibet i de Mongòlia. Fundador allà per l’any 1975 del conjunt musical Harmònic Choir, allò que el va captivar i que ha dedicat la seva carrera va ser el cant “Khöömi”, o de gola, en el llenguatge dels pobles de Tuva, d'on és originari, i del que a arribat a ser un virtuós reconegut internacionalment, tant pels seus concerts, recitals i discs, xerrades i conferències, com pels seus seminaris i cursos arreu del món.
Explicada de manera molt senzilla, amb aquesta tècnica, un cantant pot produir dos o més notes a l’hora, una nota fonamental i les seves harmòniques aïlladament, així la veu esdevé una mena de prisma sonor que “refrecteix” el so descomponent-lo en els seves diverses tonalitats. Ja sé que és molt difícil fer-se una idea mental, és fa difícil d’explicar, però ho comprendreu bé si heu escoltat el fragment de l’Harmonic Choir reproduït anteriorment. El cant harmònic permet escoltar dues veus simultàniament, és a dir, produir de forma neta i deliberada un so de base i alhora un so continu o una melodia (en certa manera similar al que es pot assolir fent fregar un got de cristall), o potser en aquell instrument inventat per Benjamin Franklin, l’arpa o harmònica de cristall, per que recordeu com sona podeu veure:
HArmònica de cristall Benjamin Franklin
El Cant Köömii, per raons tècniques i de dificultat, requereix per part dels seus intèrprets d'una gran dosis de concentració i atenció.
En la meva opinió, l’excepcionalitat del cant Khöömi no és deu només als resultats d’un determinat virtuosisme artístic, o d’una especial habilitat tècnica que amb dedicació i paciència hom pot arribar a assolir, sinó que és degut, principalment, a la seva capacitat per transmetre als ocasionals oïdors, una qualitat diguem-ne “espiritual”.
Així, en aquelles freqüències “especials”, provocades per la coincidència de varies notes, i en particular en aquelles de tonalitats més cristallines –les més belles, en la meva opinió- hi sento quelcom molt similar a allò que és pot experimentar en determinats estats meditatius, o Estats Xamànics de Consciència (ECC), d’aquesta manera la música originada pel cant Khöömi pot ser una ajuda per aquestes activitats.
Veus de savis antics i contemporanis, han entonat aquest cant natural per a l'home, un cant que àdhuc es practica a Mongòlia per xamans de la tradició i també en el Tibet. Actualment s'està estenent per occident com una forma de cant terapèutic, ja que la seva vibració, te funcions sanadores i equilibradores del nostre sistema biopsíquic.
A través d'aquesta tècnica s'aprèn a conèixer exactament la part del cervell que cal fer vibrar i els seus principals efectes es refereixen abans de res a la concentració i a l'equilibri psicològic.
És una forma de canta xamànic perquè cura i ens connecta directament amb els regnes cristal·lins i subtils de la ment, aportant equilibri i pau.
Anomenem Cant Harmònic al so que resulta de fer "ressonar" la nostra veu pròpia en l'exacte punt mig entre les oïdes: és a dir l'oïda interna. Aquesta energia activa la fibra òptica en el centre del cervell produint-se així una veritable unió entre la llum i el so, la unió dels dos hemisferis, que pot donar pas a la visió i a l'escolta global. Quan comprenem i activem aquesta manera d'expressió del so, trobem un nou i vast univers intern amb una infinitud de possibilitats que poden resumir-se en una: l'assoliment d'un estat d'harmonia i pau que ens guareix i ens revitalitza.
És una forma de tornada a la nostra totalitat. Totes les cultures han desenvolupat la ciència del so, el so sagrat que esta vinculat amb l'experiència espiritual.
Tenim la necessitat de restablir constantment el nostre equilibri interior, d'aprendre, d'escoltar al nostre cos i trobar el lloc del silenci. El cant és una de les maneres mes directes de fer-lo, perquè el so és la força mes subtil i fonamental de la naturalesa. A l'entonar el cant entrem immediatament en l'estat de silenci interior, la clau mestra que ens obre el portal de tots els misteris, l'avantsala per a transcendir.
D’altres pobles practiquen aquesta mena de cant harmònic, també a Europa hi tenim alguns exemples, les veus búlgares, els cants tradicionals ibicencs, també podríem reconèixer-lo en aquestes Polifonies Corses:
El mateix David Hykes és conscient de la capacitat transcendent d’aquest cant, i ens diu: “La Cosmologia contemporània – l’estudi de l’Univers considerat com un tot ordenat- ens parla entre d’altres tems, del moment original de la Creació. Jo proposo que s’anomeni aquest moment inicial com “El Gran So”, doncs l’antic terme Big Bang –la gran explosió- està feta a mida de la imatge de violència i soroll predominants de la nostre cultura. En el moment del Gran So, forces desconegudes van crear l’Univers. El so i la reverberació d’aquella primera nota de la qual l’expansió i l’eco no han cessat fins avui, és allò que anomenem la Creació i que els científics anomenen la radiació de fons. Podeu escoltar alló que els astrofísics anomenen el So del Big Bang, en el nº 39 de la llista de reproducció que teniu al costat.
Escoltem les veus búlgares:
Legend (Bulgaria)
L’ésser humà és una mena d’instrument que recull aquestes impressions i les transforma, una antena viva i sensible a les influències de tot l’espectre d’energia. La sordesa i el soroll en que estem immersors ens impedeix de ser veritablement receptius. Per això hem de trobar un silenci que ens faci sensibles als senyals fonamentals que ens ajudin en el nostre desenvolupament i hem d’aprendre a escortar-les. Utilitzo el terme escoltar, significant la totalitat de la nostre receptibilitat als senyals, sons, ones i impressions de tota mena. Per a poder escoltar millor, hem de trobar un estat interior molt més silenciós, d’aquesta manera, l’escolta pura seria una receptivitat de la persona sencera, del cos, de la ment i de l’esperit”.
La relació entre música i esperit és per tant quelcom que val la pena de considerar detingudament. Veiem el qual ens diu Joachim Ernst Berendt, músic, crític de jazz, autor d’un dels llibres sobre la música contemporània més reconeguts internacionalment i que podeu trobar aqui:
"http://www.cuantolibro.com/llibre/32879/El-Jazz-+-De-Nova-Orleans-AL-Jazz-Rock.html"
“El Jazz - De Nova Orleans al Jazz Rock”, destacat coneixedor de les tradicions musicals a les diverses cultures, compositor de la famosa obra “Nada Brahma”, Berendt pregona la tornada a l'home oïdor, a aquell que, de manera viva, activa, pot escoltar entre les vibracions musicals els ecos d'un poder diví, creador. Aquesta potència del so, d’allò musical, és la que comencem a entreveure a través de la indagació de Berendt, que inicia la seva obra recordant-nos a un antic poeta persa: "Hafiz, un dels grans poetes de l'antiga Persia, conta la llegenda següent: “Déu va fer una estàtua de fang. Va modelar el fang a la seva semblança. Volia insuflar ànima a aquesta estàtua. Però l'ànima no es deixava atrapar. Doncs resideix en la seva naturalesa el desig de ser volàtil i lliure. No vol estar limitada ni lligada. El cos és una presó, i l'ànima no vol entrar en aquesta presó. Llavors Déu va demanar als seus àngels que toquessin música. I al tocar els àngels, l'ànima es va sentir extasiada. Volia experimentar la música d'una manera més directa i clar, per això va entrar al cos. Hafiz diu així: “La gent diu que l'ànima, a l'escoltar aquesta cançó, va entrar al cos. Però en realitat l'ànima mateixa és la cançó".
I continua: “Però resulta encara més meravellós el que significa. Doncs ella ens explica dues lleis. Una d'elles és que l'ànima és lliure per naturalesa i la tragèdia de la vida és la presència d'aquesta llibertat. L'altra significació de l'antiga llegenda persa radica que l'única raó per la qual l'ànima va penetrar en el cos de fang i matèria morta va ser, precisament, perquè volia experimentar la música de la vida”.
Sempre descobrim una cosa: el llenguatge ¨sap¨ més que els que parlen. Les dues primeres oracions de la llegenda del savi poeta Hafiz diuen així: “Déu va fer una estàtua de fang. Va modelar el fang a la seva semblança”. Aquí tornem a trobar la paraula ¨Ton¨ (to, fang) en les seves múltiples accepcions. El alfarer modela el fang (Ton) i sorgeix una estàtua. El músic modela el to (Ton) i sorgeix la música. Déu modela el to o el fang (Ton) i sorgeix el món. En cada cas és el “Ton” la matèria primitiva, el component primitiu del que anomenem creació: tensió primitiva. De nou: el grec tovos, que significa també: tensió. Al principi va ser el to. El to com a logos.
Ja hem parlat sobre això: El ¨faci's¨ de Déu al principi de la història judeocristiana de la creació va ser alhora, en primera instància, to i so. Els sufís, els místics de l’ Islam, saben que Déu va crear al món a partir del so. Sagues i mites, llegendes i contes on el món es va iniciar com a so existeixen en molts pobles de la Terra.
A l’antic Egipte era el “Sol cantant”, qui va crear al món per mitjà del seu ¨crit de llum¨. En un antic text egipci se’ns diu que va ser ¨la llengua del creador¨ la que va donar vida a “tots els déus i a tot el que existeix. . . Atum i tot el que és diví s’automanifesten en el pensament del cor i en el so de la llengua. Resulta concloent el fet que en l'escriptura jeroglífica egípcia el signe de “llengua” signifiqui també “paraula”.
La llengua és la que forma el so que, al seu torn, porta la paraula. Segons una altra tradició egípcia, va ser Thot, el Déu de la Paraula i l'escriptura, de la Dansa i de la Música –i de la saviessa-, qui va crear el món per mitjà de la seva “riallera paraula”, repetida set vegades. Berendt ens ampliarà la seva investigació cap al lloc de la música en algunes creences religioses africanes i hindús, i fins i tot en el Timeo de Plató: ¨En gairebé tots els pobles del món, la música i el diví es troben en estreta relació. Molts ragues (les escales de la música índia) posseeixen un sentit religiós. ¨En l'Índia, Prayapati, el déu vedic de la Creació, és ell mateix himne i cançó. ¨Els ritmes -segons es diu- són els seus membres¨, és a dir, són els membres del déu que ha creat el món. Sobre el déu Brahma es diu: ¨Va meditar cent mil anys, i el resultat de la seva meditació va ser la creació del so i la musica.¨ Per tant, el primer acte creatiu va ser la creació del so. Tot la resta va ocórrer a continuació i gràcies a ell.
En el Timeo, el famós diàleg de Plató, es diu que el creador del món va compondre l'ànima universal -el que en Plató significa la idea del cosmos- d'acord a proporcions i sèries numèriques musicals.
Podeu escoltar la peça Nada Brahma de Sheila Chandra, en el nº 38 de la llista de reproducció que teniu al costat.
1 de 4.
La música, com la lectura forma part de les meves activitats preferides, afortunadament de tant en tant, encara em quedo astorat davant d’alguna magnífica obra literària recent descoberta, o d’una peça musical que te un “so de veritat” i per un temps, més o menys llarg, visc amb intensitat el llibre o el disc, en un procés d’enamorament que dura fins que apareix un altre que els substituirà. No, no l’oblidaré, sinó que s’incorporarà a la meva llista de favorits i crec que de tant en tant, retorno a ells, així he rellegit varies vegades alguns llibres i escolto encara, música que em va agradar fa molts, molts anys.
Un dels fenòmens musicals que més em va impressionar ja fa una bona colla d’anys, va ser escoltar els jocs de veus de l’Harmònic Choir, en particular, del seu espectacular disc “Hearing Solar Winds” un autèntic “best seller” d’allò que per entendre’ns catalogaré de “world music” tot i que és tracta de quelcom inclassificable, amb centenars de milers de còpies venudes arreu del món i del que podeu escoltar -i veure- un fragment en el següent vídeo:
David Hykes i l’Harmònic Choir: “Arc Descending”
No puc recordar quan el vaig descobrir, deuria de ser allà pels començaments dels anys 80 i immediatament va passar a ser un dels meus preferits, company de moltes meditacions i excursions psíquiques, de les que em confesso fervent partidari. Un pas més en la meva devoció per aquest tipus de música va ser escoltar-la el cinema, com a fragment de la banda sonora d’una pel·lícula que llavors – i avui encara- em va semblar excepcional: “Baraka”, segur que tots els qui heu vist la pel·lícula us recordareu, no es aquesta l'escena que cercava però de segur que us agradarà recordar-la:
Posteriorment m’he fet amb bona part de la seva discografia i no deixa de fascinar-me.
Internet, molt més tard, va acabar per permetre’m un coneixement més profund de l’Harmònic Choir i la meva admiració no ha parat de créixer...
David Hykes, nascut l’any 1953 a Nou Méxic (USA) que s’interessà per la música del Tibet i de Mongòlia. Fundador allà per l’any 1975 del conjunt musical Harmònic Choir, allò que el va captivar i que ha dedicat la seva carrera va ser el cant “Khöömi”, o de gola, en el llenguatge dels pobles de Tuva, d'on és originari, i del que a arribat a ser un virtuós reconegut internacionalment, tant pels seus concerts, recitals i discs, xerrades i conferències, com pels seus seminaris i cursos arreu del món.
Explicada de manera molt senzilla, amb aquesta tècnica, un cantant pot produir dos o més notes a l’hora, una nota fonamental i les seves harmòniques aïlladament, així la veu esdevé una mena de prisma sonor que “refrecteix” el so descomponent-lo en els seves diverses tonalitats. Ja sé que és molt difícil fer-se una idea mental, és fa difícil d’explicar, però ho comprendreu bé si heu escoltat el fragment de l’Harmonic Choir reproduït anteriorment. El cant harmònic permet escoltar dues veus simultàniament, és a dir, produir de forma neta i deliberada un so de base i alhora un so continu o una melodia (en certa manera similar al que es pot assolir fent fregar un got de cristall), o potser en aquell instrument inventat per Benjamin Franklin, l’arpa o harmònica de cristall, per que recordeu com sona podeu veure:
HArmònica de cristall Benjamin Franklin
El Cant Köömii, per raons tècniques i de dificultat, requereix per part dels seus intèrprets d'una gran dosis de concentració i atenció.
En la meva opinió, l’excepcionalitat del cant Khöömi no és deu només als resultats d’un determinat virtuosisme artístic, o d’una especial habilitat tècnica que amb dedicació i paciència hom pot arribar a assolir, sinó que és degut, principalment, a la seva capacitat per transmetre als ocasionals oïdors, una qualitat diguem-ne “espiritual”.
Així, en aquelles freqüències “especials”, provocades per la coincidència de varies notes, i en particular en aquelles de tonalitats més cristallines –les més belles, en la meva opinió- hi sento quelcom molt similar a allò que és pot experimentar en determinats estats meditatius, o Estats Xamànics de Consciència (ECC), d’aquesta manera la música originada pel cant Khöömi pot ser una ajuda per aquestes activitats.
Veus de savis antics i contemporanis, han entonat aquest cant natural per a l'home, un cant que àdhuc es practica a Mongòlia per xamans de la tradició i també en el Tibet. Actualment s'està estenent per occident com una forma de cant terapèutic, ja que la seva vibració, te funcions sanadores i equilibradores del nostre sistema biopsíquic.
A través d'aquesta tècnica s'aprèn a conèixer exactament la part del cervell que cal fer vibrar i els seus principals efectes es refereixen abans de res a la concentració i a l'equilibri psicològic.
És una forma de canta xamànic perquè cura i ens connecta directament amb els regnes cristal·lins i subtils de la ment, aportant equilibri i pau.
Anomenem Cant Harmònic al so que resulta de fer "ressonar" la nostra veu pròpia en l'exacte punt mig entre les oïdes: és a dir l'oïda interna. Aquesta energia activa la fibra òptica en el centre del cervell produint-se així una veritable unió entre la llum i el so, la unió dels dos hemisferis, que pot donar pas a la visió i a l'escolta global. Quan comprenem i activem aquesta manera d'expressió del so, trobem un nou i vast univers intern amb una infinitud de possibilitats que poden resumir-se en una: l'assoliment d'un estat d'harmonia i pau que ens guareix i ens revitalitza.
És una forma de tornada a la nostra totalitat. Totes les cultures han desenvolupat la ciència del so, el so sagrat que esta vinculat amb l'experiència espiritual.
Tenim la necessitat de restablir constantment el nostre equilibri interior, d'aprendre, d'escoltar al nostre cos i trobar el lloc del silenci. El cant és una de les maneres mes directes de fer-lo, perquè el so és la força mes subtil i fonamental de la naturalesa. A l'entonar el cant entrem immediatament en l'estat de silenci interior, la clau mestra que ens obre el portal de tots els misteris, l'avantsala per a transcendir.
D’altres pobles practiquen aquesta mena de cant harmònic, també a Europa hi tenim alguns exemples, les veus búlgares, els cants tradicionals ibicencs, també podríem reconèixer-lo en aquestes Polifonies Corses:
El mateix David Hykes és conscient de la capacitat transcendent d’aquest cant, i ens diu: “La Cosmologia contemporània – l’estudi de l’Univers considerat com un tot ordenat- ens parla entre d’altres tems, del moment original de la Creació. Jo proposo que s’anomeni aquest moment inicial com “El Gran So”, doncs l’antic terme Big Bang –la gran explosió- està feta a mida de la imatge de violència i soroll predominants de la nostre cultura. En el moment del Gran So, forces desconegudes van crear l’Univers. El so i la reverberació d’aquella primera nota de la qual l’expansió i l’eco no han cessat fins avui, és allò que anomenem la Creació i que els científics anomenen la radiació de fons. Podeu escoltar alló que els astrofísics anomenen el So del Big Bang, en el nº 39 de la llista de reproducció que teniu al costat.
Escoltem les veus búlgares:
Legend (Bulgaria)
L’ésser humà és una mena d’instrument que recull aquestes impressions i les transforma, una antena viva i sensible a les influències de tot l’espectre d’energia. La sordesa i el soroll en que estem immersors ens impedeix de ser veritablement receptius. Per això hem de trobar un silenci que ens faci sensibles als senyals fonamentals que ens ajudin en el nostre desenvolupament i hem d’aprendre a escortar-les. Utilitzo el terme escoltar, significant la totalitat de la nostre receptibilitat als senyals, sons, ones i impressions de tota mena. Per a poder escoltar millor, hem de trobar un estat interior molt més silenciós, d’aquesta manera, l’escolta pura seria una receptivitat de la persona sencera, del cos, de la ment i de l’esperit”.
La relació entre música i esperit és per tant quelcom que val la pena de considerar detingudament. Veiem el qual ens diu Joachim Ernst Berendt, músic, crític de jazz, autor d’un dels llibres sobre la música contemporània més reconeguts internacionalment i que podeu trobar aqui:
"http://www.cuantolibro.com/llibre/32879/El-Jazz-+-De-Nova-Orleans-AL-Jazz-Rock.html"
“El Jazz - De Nova Orleans al Jazz Rock”, destacat coneixedor de les tradicions musicals a les diverses cultures, compositor de la famosa obra “Nada Brahma”, Berendt pregona la tornada a l'home oïdor, a aquell que, de manera viva, activa, pot escoltar entre les vibracions musicals els ecos d'un poder diví, creador. Aquesta potència del so, d’allò musical, és la que comencem a entreveure a través de la indagació de Berendt, que inicia la seva obra recordant-nos a un antic poeta persa: "Hafiz, un dels grans poetes de l'antiga Persia, conta la llegenda següent: “Déu va fer una estàtua de fang. Va modelar el fang a la seva semblança. Volia insuflar ànima a aquesta estàtua. Però l'ànima no es deixava atrapar. Doncs resideix en la seva naturalesa el desig de ser volàtil i lliure. No vol estar limitada ni lligada. El cos és una presó, i l'ànima no vol entrar en aquesta presó. Llavors Déu va demanar als seus àngels que toquessin música. I al tocar els àngels, l'ànima es va sentir extasiada. Volia experimentar la música d'una manera més directa i clar, per això va entrar al cos. Hafiz diu així: “La gent diu que l'ànima, a l'escoltar aquesta cançó, va entrar al cos. Però en realitat l'ànima mateixa és la cançó".
I continua: “Però resulta encara més meravellós el que significa. Doncs ella ens explica dues lleis. Una d'elles és que l'ànima és lliure per naturalesa i la tragèdia de la vida és la presència d'aquesta llibertat. L'altra significació de l'antiga llegenda persa radica que l'única raó per la qual l'ànima va penetrar en el cos de fang i matèria morta va ser, precisament, perquè volia experimentar la música de la vida”.
Sempre descobrim una cosa: el llenguatge ¨sap¨ més que els que parlen. Les dues primeres oracions de la llegenda del savi poeta Hafiz diuen així: “Déu va fer una estàtua de fang. Va modelar el fang a la seva semblança”. Aquí tornem a trobar la paraula ¨Ton¨ (to, fang) en les seves múltiples accepcions. El alfarer modela el fang (Ton) i sorgeix una estàtua. El músic modela el to (Ton) i sorgeix la música. Déu modela el to o el fang (Ton) i sorgeix el món. En cada cas és el “Ton” la matèria primitiva, el component primitiu del que anomenem creació: tensió primitiva. De nou: el grec tovos, que significa també: tensió. Al principi va ser el to. El to com a logos.
Ja hem parlat sobre això: El ¨faci's¨ de Déu al principi de la història judeocristiana de la creació va ser alhora, en primera instància, to i so. Els sufís, els místics de l’ Islam, saben que Déu va crear al món a partir del so. Sagues i mites, llegendes i contes on el món es va iniciar com a so existeixen en molts pobles de la Terra.
A l’antic Egipte era el “Sol cantant”, qui va crear al món per mitjà del seu ¨crit de llum¨. En un antic text egipci se’ns diu que va ser ¨la llengua del creador¨ la que va donar vida a “tots els déus i a tot el que existeix. . . Atum i tot el que és diví s’automanifesten en el pensament del cor i en el so de la llengua. Resulta concloent el fet que en l'escriptura jeroglífica egípcia el signe de “llengua” signifiqui també “paraula”.
La llengua és la que forma el so que, al seu torn, porta la paraula. Segons una altra tradició egípcia, va ser Thot, el Déu de la Paraula i l'escriptura, de la Dansa i de la Música –i de la saviessa-, qui va crear el món per mitjà de la seva “riallera paraula”, repetida set vegades. Berendt ens ampliarà la seva investigació cap al lloc de la música en algunes creences religioses africanes i hindús, i fins i tot en el Timeo de Plató: ¨En gairebé tots els pobles del món, la música i el diví es troben en estreta relació. Molts ragues (les escales de la música índia) posseeixen un sentit religiós. ¨En l'Índia, Prayapati, el déu vedic de la Creació, és ell mateix himne i cançó. ¨Els ritmes -segons es diu- són els seus membres¨, és a dir, són els membres del déu que ha creat el món. Sobre el déu Brahma es diu: ¨Va meditar cent mil anys, i el resultat de la seva meditació va ser la creació del so i la musica.¨ Per tant, el primer acte creatiu va ser la creació del so. Tot la resta va ocórrer a continuació i gràcies a ell.
En el Timeo, el famós diàleg de Plató, es diu que el creador del món va compondre l'ànima universal -el que en Plató significa la idea del cosmos- d'acord a proporcions i sèries numèriques musicals.
Podeu escoltar la peça Nada Brahma de Sheila Chandra, en el nº 38 de la llista de reproducció que teniu al costat.
1 de 4.
1 comentari:
Res, unicament dir-te que ja tens un visitant asidu per al teu blog, que per cert, no te desperdici
Publica un comentari a l'entrada