diumenge, de febrer 28, 2010

TRES AUTORES NORTEAMERICANOS: 3/3 EL ANARCOINDIVIDUALISMO DE H.D.THOREAU



“Fui a los bosques porque quería vivir deliberadamente, enfrentar sólo los hechos esenciales de la vida, y ver si podía aprender lo que ella tenía que enseñar, no sea que cuando estuviera por morir descubriera que no había vivido. No quería vivir lo que no fuera la vida; ¡es tan hermoso el vivir!”
H.D.Thoreau

Henry David Thoreau nació en 1817 en Concord, Massachussetts. En 1845 se construyó una cabaña de troncos. Durante dos años vivió cerca de las orillas de un lago. De esa experiencia nacería una de sus obras más recordadas: Walden. En 1848 se negó a pagar los impuestos porque esos fondos compulsivos eran derivados a la guerra de Estados Unidos contra México. Entonces, fue encarcelado. La compasión de algunos amigos, pagó después la fianza. Thoreau entonces dictó una célebre conferencia que, en lengua castellana, se divulgó como el “Ensayo sobre la desobediencia civil”. Texto de exaltada defensa de la libertad individual frente a las injerencias del Estado que permiten identificarlo como anarco individualista. 


Y Thoreau siempre disfrutó de la soledad y la naturaleza. Era un místico de la contemplación de la belleza y misterio de los bosques, y las montañas, las llanuras y los lagos. Gustaba caminar por vastas extensiones; gustaba meditar a través de la incitación de los sonidos y las formas de la naturaleza. (Texto tomado de: http://www.temakel.com/index.htm)
Durante toda su vida, Henry Thoreau escribió, escribió y escribió —ensayos, libros, poemas, traducciones, cartas, diarios— y lo escrito se ha convertido en parte importante de nuestro patrimonio como americanos. Aunque Thoreau nació hace unos 175 años, las preguntas que se hizo —sobre el sentido de la naturaleza, sobre la necesidad de lo silvestre como tónico para el espíritu, sobre los derechos y las responsabilidades individuales— siguen siendo asuntos centrales de la vida americana. En sus escritos, Thoreau también describió situaciones universales, y se hizo preguntas sobre valores humanos que también los son.
Thoreau nunca mencionó cuándo supo que sería un escritor, pero probablemente en algún momento de su carrera universitaria escogió la escritura como obra de su vida. Aparte de un ensayo temprano sobre las estaciones, cuya autenticidad es dudosa, las primeras composiciones que se conservan de Thoreau son aquellas que escribió para sus clases de lengua y literatura inglesa en la universidad, clases que incluían composición, lógica y exposición pública. Thoreau asistió a las clases impartidas por un profesor de retórica y oratoria llamado Edward Tyrrel Channing. En sus clases, Channing —que instruyó a todo un grupo de extraordinarios escritores— les asignaba temas. Algunos de esos temas influenciaron claramente el trabajo posterior de Thoreau como escritor: por ejemplo, Thoreau escribió un ensayo escolar sobre "el deber, inconveniencias y peligros de la conformidad, en cosas grandes y pequeñas". Diecisiete años después, en Walden, escribió: "Si un hombre no marca el paso con sus compañeros, tal vez sea porque escucha el sonido de un tambor diferente. Dejémosle marchar al son de la música que oye, no importa cuán acompasada o lejana."
Harvard se estableció como una institución puritana, y cuando Thoreau formó parte de ella, la universidad era oficialmente una escuela Unitaria. En los días de Thoreau, los licenciados de Harvard se convertían por lo general en profesores o ministros de la iglesia, no en médicos o abogados. Tras licenciarse en agosto de 1837, Thoreau dió clases durante una temporada: su primer trabajo fue uno bien pagado, como profesor de la escuela del distrito en Concord. 



No obstante, conservó ese trabajo sólo durante dos semanas. Cuando un miembro del consejo escolar visitó la clase de Thoreau y la encontró demasiado bulliciosa para su gusto, pidió a Thoreau que mantuviese una disciplina más estricta. Irritado por esta interferencia, Thoreau seleccionó varios estudiantes al azar, los azotó y dimitió del cargo (se trataba de dejar claro una posición personal, pero comprensiblemente algunos de los estudiantes tratados tan injustamente nunca le perdonaron).
Infructuosamente, Thoreau buscó otro trabajo como profesor, hasta que en 1838 abrió su propia escuela en Concord. En 1839 se le unió su hermano mayor, John, y juntos trabajaron en la reabierta Concord Academy hasta abril de 1841, cuando John enfermó de tuberculosis y la escuela tuvo que cerrar. En lo sucesivo Thoreau confiaría en su talento práctico para mantenerse. Realizó trabajos de pintura, jardinería y mudanza, y trabajó también en el negocio familiar de fabricación de lápices, así como de agrimensor para los terratenientes locales.


Cuando comenzó a dar clases, Thoreau inició un diario en el que recoger sus pensamientos; también modificó el orden de sus nombres, de David Henry a Henry David. Se estaba inventando a sí mismo como un hombre nuevo, como un escritor. Esta faceta constituía la parte más importante de su identidad; para continuar escribiendo se mantenía gracias a sus otros diversos. En noviembre de 1837 vio su obra en letras de imprenta por primera vez, cuando el periódico de Concord publicó un obituario escrito por él.


                                     Escultura de R.W.Emerson

Tras cerrar la Concord Academy en 1841, Thoreau aceptó una oferta de Ralph Waldo Emerson – del que hablaremos en una entrada posterior-, el famoso escritor que vivía en el otro extremo de Concord, para residir con su familia y pagarse la estancia como jardinero y encargado de mantenimiento mientras se concentraba en escribir. Los dos años y medio que permaneció en la casa de Emerson le dieron la libertad de leer, pensar y escribir, cuando más la necesitaba. Mientras se encontraba allí, reorganizó y volvió a copiar todo lo que había escrito en su diario, y decidió estructurarlo y comenzar a recolectar material para su primer libro, A Week on the Concord and Merrimack Rivers. 

                                           Lago Walden

Escribió varios ensayos y un buen numero de poemas, publicando algunos en una revista llamada The Dial, dirigida por Emerson con la ayuda ocasional de Thoreau.
Cuando en 1847 Thoreau describió su vida a los restantes miembros de su clase en Harvard, incluyó "escritor" sólo como un oficio entre muchos otros: "Soy un maestro de escuela; tutor privado, agrimensor; jardinero, granjero; pintor (de brocha gorda), carpintero, albañil, jornalero, fabricante de lápices y de papel de lija, escritor y poetastro a veces." (Correspondence, 196). No obstante, Thoreau estaba a punto de hacer realidad su sueño de publicar un libro: en 1849 apareció A Week, y aunque no se vendió bien, su apreciación de sí mismo como escritor quedo confirmada.
Thoreau continuó escribiendo: sobre sus viajes —al cabo Cod y a los bosques de Maine— y sobre sus caminatas por Concord, durante las cuales observaba cuidadosamente los cambiantes colores de las hojas en otoño y la historia vital del manzano silvestre. 

 
John Brown


Escribió también sobre acontecimientos actuales, como las injusticias de la Ley de Esclavos Fugitivos o de la sentencia de muerte recibida por el abolicionista John Brown tras capitanear un ataque sobre Harper’s Ferry. Y escribió también acerca de una cuestión filosófica: el problema de cómo vivir nuestras vidas cuando la tarea de ser fieles a nosotros mismos parece entrar en contradicción con el deber de ser miembros responsables de la sociedad.
Thoreau escribió su libro más influyente, Walden, sobre el ciclo de su vida en el lago Walden, sito a unas dos millas del centro de Concord, donde vivió entre 1845 y 1847. 



Pero su mayor y más impresionante obra es el diario, que contiene unos dos millones de palabras. Escribió su primera entrada en octubre de 1837 y la última en noviembre de 1861: en total completó casi cincuenta cuadernos con observaciones sobre lo que veía durante sus paseos, comentarios sobre los libros que leía, relatos de conversaciones con sus vecinos, y borradores de fragmentos de las conferencias, ensayos y libros que estaba escribiendo. A partir de 1850 Thoreau escribía en su diario con regularidad. En lugar de escribir todos los dias, empero, parece que guardaba sus notas durante varios días y luego las pasaba al diario todas de una vez.
En el siglo XIX, llevar un diario constituía una forma de escritura más pública de lo que se considera normalmente hoy. Muchos de los vecinos literatos de Thoreau llevaban un diario también —Emerson, Nathaniel Hawthorne, Bronson Alcott y su hija Louisa May—y a veces se intercambiaban los cuadernos y leían las observaciones y reflexiones ajenas. La comunicación epistolar era mucho más popular que ahora, y mucho más necesaria, sin teléfono ni grandes medios de transporte. En sus cartas, Thoreau revela aspectos de su personalidad más directamente que en sus escritos publicados o incluso en su diario. En julio de 1849 escribió a Ellen, la hija de Emerson de diez años de edad que visitaba a sus primos en Staten Island:
“Puedo adivinar bastante bien qué te interesa y qué cosas piensas. De hecho, yo mismo estoy interesado en esas mismas cosas. Supongo que pensarás que las personas tan viejas como tu padre y yo estamos siempre pensando sobre cosas muy graves, pero yo sé que estamos meditando sobre los mismos viejos temas que meditábamos cuando teníamos diez años, sólo que lo hacemos de modo más grave”. (Correspondence, 245)
Los libros y ensayos y poemas y cartas y diarios de Thoreau son todo lo que nos queda de él—los detalles de su vida y personalidad son interesantes y útiles de conocer, pero sólo puedes tener tu propia y directa relación con él mediante las palabras que escribió. Miles de personas en todo el mundo así lo han hecho, y Thoreau ha inspirado grandes ideas y nobles acciones a lectores como el presidente de los EEUU John Fitzgerald Kennedy (1917-1963), el lider indio Mahatma Gandhi (1869-1948), y el defensor de los derechos civiles Martin Luther King, Jr. (1929-1968). ¡Lee a Thoreau y prepárate para cambiar tu vida!
Los escritos de Thoreau, especialmente Walden, están disponibles en muchas ediciones. No obstante, los volúmenes publicados en la colección The Writings of Henry D. Thoreau de la Princeton University Press son los que reflejan más fielmente las intenciones de Thoreau con respecto a su obra. 



Un grupo de editores, expertos en la vida y obras de Thoreau, trabajan desde 1966 bajo el auspicio del National Endowment for the Humanities para dar a la prensa esta nueva colección. Cada volumen cuenta con una introducción que proporciona información sobre la composición y la historia de la publicación de la obra u obras en cuestión, y el diario se completa con notas.

Declaración de fe” (extractos)



“Creo que existe una íntima relación entre la vida exterior y la vida interior; ... creo que diferencia y distancia se identifican. Ansiar una verdadera vida es como emprender un viaje a un lejano país, y verse poco a poco rodeado de ignorados paisajes y de gentes nuevas. Envuelto en mi pasado, comprendo que estoy muy lejos de vivir una vida mejor y más bella, en su pleno sentido. El mundo externo no es sino lo inverso de lo que está en nosotros.
El cambio es siempre cambio. Ninguna vida nueva ocupa viejos cuerpos. Los cuerpos viejos se pudren. La vida es lo que nace, crece y florece.
Creo en la simplicidad. Es asombroso y triste ver cómo hasta el hombre más sabio ocupa sus días en asuntos triviales, creyéndose obligado a relegar a último término cuestiones más importantes. Si un matemático desea resolver un problema difícil, comienza por despojar a la ecuación de toda dificultad, reduciéndola a su más simple expresión. Simplifiquemos el problema de la existencia, y distingamos lo necesario de lo real. Sondeemos la tierra para ver dónde corren nuestras raíces-madres. Yo quisiera basarme siempre en los hechos.
Nuestros sueños son los hechos más positivos que conocemos.
Lo que se puede expresar con palabras, puede igualmente expresarlo nuestra vida. Mi vida actual, es un hecho del que no debo congratularme, pero respeto mi fe y mis aspiraciones. De ellos hablo ahora. Nuestro estado es demasiado simple para describirlo. No he prestado juramento alguno. No he trazado ningún plan sobre la sociedad, la Naturaleza, o Dios. Soy simplemente lo que soy, o más bien, comienzo a serlo.
Vivo en el presente. El pasado no es en mí sino un recuerdo, y el porvenir una anticipación. Amo vivir. Prefiero una reforma antes que un programa. Creo, y nada existe al margen de mi creencia. Sé que yo soy. Sé que otro existe, que sabe más que yo, que por mí se interesa, del que soy su criatura, y en cierto modo también progenitor. Sé que la empresa vale la pena, que las cosas van bien.
¿Quieres convencer a un hombre de que hace mal? Haz el bien. Pero es inútil convencerlo con palabras. Los hombres creen en lo que ven. Hay que procurar que vean. Prosigue tu vida, obstínate en vivirla,
Realiza aquello que más amas…No es preciso demasiada moral…Ve más allá de la moralidad. No te contentes con ser bueno; hay que serlo a toda costa.
Nada se interpone entre tú y la luz. Respeta a los hombres, respeta a tus hermanos, y nada más. Cuando emprendas viaje a la Ciudad Celeste, no lleves carta de recomendación. Cuando llames, pide ver a Dios, y nunca a los lacayos. En esto, que es lo que más te conviene, no se te ocurra pensar que tienes camaradas. Haz cuenta que estás solo en el mundo”...

Sobre “Walden, la vida en el bosque.”



Henry David Thoreau, filósofo anarquista estadounidense, considerado un precursor de la ecología moderna, relata en su libro su alejamiento de la civilización en 1845 para irse a vivir por dos años a una cabaña en los bosques a encarar los hechos esenciales de la vida.
Construyó su cabaña con sus propias manos, comía lo que el bosque le daba sin tomar lo que no le era necesario, compartía con ardillas, aves, ratas y uno que otro amigo humano que se animaba a visitarlo. Vivía en una comunión mística con la naturaleza y dedicaba la mayor parte del día a observarla, tanto que acabo fundiéndose con ella y considerando la vida humana y su entorno como a un todo inseparable. Describió su entorno a tal nivel que sus escritos sirven hoy como pruebas del cambio climático y de la extinción de especies; su relato -a modo de diario informal- habla con la misma pasión de la vida, de filosofía, de religión, del día a día, del cambio de las estaciones, de batallas entre hormigas, de la cocción de una hogaza de pan, la recolección de castañas, la lectura de un libro o el encuentro fortuito con un búho.

 
Monumento y cabaña en la orilla del Lago Walden



Interior de la cabaña

Un libro de un gran idealismo, de un romanticismo igual de radical, de lectura lenta dado el cuidado descriptivo del contexto, pero que por lo mismo logra sumergirnos en el reclamo de una dinámica de vida distinta, de otros tiempos y espacios a escalas más humanas. No es volver a la época de las cavernas como podría ironizar una mala interpretación, no se trata más -¡pero tampoco de menos!- que de darnos cuenta de cómo “las ocasiones de vivir, disminuyen en la medida en que crecen los llamados medios”… pues ”la civilización representa un adelanto real en la situación humana, pero solo el sabio sabe aprovecharse de ello”… como agrega Henry Miller en su prólogo: “Thoreau vivió, mientras nosotros solamente existimos”… entre automóviles, periódicos, frigoríficos y aspiradoras.( Nicolás Sánchez)

Algunos extractos:

“Pero los hombres trabajan bajo la influencia de un error. La parte mejor del hombre muy pronto es arada para abono de la tierra. Por un aparente destino comúnmente llamado necesidad, los hombres se dedican, según cuenta un viejo libro, a acumular tesoros que la polilla y la herrumbre echarán a perder y que los ladrones entrarán a robar. Esta es la vida de un tonto, como comprenderán los hombres cuando lleguen al final de ella, si no lo hacen antes”.
No tiene tiempo de ser otra cosa que una máquina. ¿Cómo va a recordar bien su ignorancia —según requiere su crecimiento— quien tiene que usar sus conocimientos tan a menudo?
La mayoría de los hombres viven una vida de tranquila desesperación. Lo que llamamos resignación no es más que una confirmación de la desesperación. Hasta detrás de los llamados juegos y diversiones de la humanidad se encuentra una desesperación estereotípica, aunque inconsciente. No hay diversión en ellos, porque esta viene sólo después del trabajo.

Pero no hacer cosas desesperadas es una característica de la sabiduría.

Nunca es demasiado tarde para renunciar a nuestros prejuicios.

Lo que hoy todo el mundo repite y acepta como verdadero, puede convertirse en mentira mañana,



Los hechos antiguos pertenecen a las generaciones antiguas, y los nuevos, a la nueva generación. (...)
Hace unos treinta años que vivo en este planeta y todavía estoy por oír la primera sílaba de los serios o valiosos consejos de mis mayores, pues no me han dicho nada, o quizá no puedan decirme nada, de utilidad. Aquí está la vida, un experimento, la mayor parte del cual no ha sido realizado todavía por mí; pero no me beneficia en absoluto que otros lo hayan realizado.

Estamos obligados a vivir concienzuda y sinceramente, reverenciando nuestra vida y negando la posibilidad de un cambio. Decimos que este es el único camino; pero hay tantos caminos como radios pueden trazarse desde un centro. Cualquier cambio es un milagro digno de ser contemplado; pero es también un milagro que ocurre a cada instante.

Para muchas personas lo necesario para la vida se reduce al alimento. Ningún animal de la creación necesita más que alimento y refugio. Lo necesario para la vida del hombre que vive en este clima puede ser clasificado con exactitud bajo estos títulos: alimento, refugio, ropa y combustible.

La mayor parte de los lujos, o las llamadas comodidades de la vida, no son solamente innecesarios, sino también impedimentos para la elevación de la humanidad. En lo que se refiere a los lujos y comodidades de la vida, diré que los más sabios siempre han vivido vidas más simples y pobres que las vidas de los mismos pobres.

Ser un filósofo no consiste en tener pensamientos sutiles meramente, ni en fundar una escuela, sino en amar la sabiduría tanto como para vivirla de acuerdo con sus dictados, para llevar una vida de simplicidad, independencia, magnanimidad y confianza. Consiste en resolver no sólo teóricamente algunos problemas de la vida, sino también prácticamente. (...)

¿Cuál es la razón por la cual el hombre se ha arraigado a la tierra, sino para poder elevarse hacia los cielos en la misma proporción?
En cualquier época y en cualquier hora del día o de la noche, siempre he estado ansioso por mejorar la oportunidad que se me presentara y también por documentarla; por pararme sobre el encuentro de dos eternidades, el pasado y el futuro, que es precisamente el momento presente: por acatar esa regla.

Es verdad que nunca ayudé materialmente a la salida del sol, pero el solo hecho de estar presente era de suma importancia para mí.
¡Ah! ¡Cuántos días de otoño y de invierno pasé en las afueras de la villa, tratando de oír lo que había en el viento, de escucharlo y manifestarlo prontamente!
Todas las mañanas eran una cariñosa invitación para hacer mi vida con igual sencillez, y puedo decir con igual inocencia, que la misma Naturaleza. He sido un adorador de la aurora, tan sincero como los griegos. Me levantaba temprano y me bañaba en la laguna: era un ejercicio religioso y una de las mejores cosas que hacía. Dicen que en la bañera del rey Tching-Thang estaban esculpidos caracteres que decían: “Renuévate completamente todos los días; hazlo de nuevo y de nuevo y siempre de nuevo.” Puedo comprenderlo. La mañana nos trae otra vez las épocas heroicas. Me afectaba tanto el desmayado zumbido de un mosquito dando su vuelta invisible e inimaginable por mi habitación en la temprana aurora, cuando yo estaba sentado con la puerta y ventanas abiertas, como pudiera hacerlo por cualquier trompeta que alguna vez cantó la fama.
Había algo de cósmico en ello; un anuncio permanente del eterno vigor y fertilidad del mundo.
El hombre que no cree que cada día contiene una hora más temprana, más sagrada y rosada que la que él ya ha profanado, ha desesperado de la vida, y está avanzando por un camino descendente y oscuro.
No sé de un hecho que anime más que la incuestionable capacidad del hombre para elevar su vida gracias a un esfuerzo consciente. Es algo poder pintar un cuadro, o esculpir una estatua, y de esa forma hacer bellos unos pocos objetos, pero mucho más glorioso es esculpir y pintar la atmósfera a través de la cual miramos, cosa que podemos realizar moralmente. La más elevada de las artes consiste en alterar la calidad del día. Todo hombre tiene como tarea hacer su vida digna, hasta en sus menores detalles, de la contemplación de su hora más elevada y crítica.

 
Lago Walden


Fui a los bosques porque quería vivir deliberadamente, enfrentar sólo los hechos esenciales de la vida, y ver si podía aprender lo que ella tenía que enseñar, no sea que cuando estuviera por morir descubriera que no había vivido. No quería vivir lo que no fuera la vida; ¡es tan hermoso el vivir!; tampoco quise practicar la resignación, a no ser que fuera absolutamente necesaria. Quise vivir profundamente y extraer toda la médula de la vida, vivir en forma tan dura y espartana como para derrotar todo lo que no fuera vida, cortar una amplia ringlera al ras del suelo, llevar la vida a un rincón y reducirla a sus menores elementos, y si fuera mezquina, obtener toda su genuina mezquindad y dar a conocer su mezquindad al mundo, o si fuera sublime, saberlo por propia experiencia y poder dar un verdadero resumen de ello en mi próxima salida.



¡Sencillez, sencillez, sencillez! Que tus asuntos sean dos o tres y no cien o mil; En medio de este mar picado de la vida civilizada, son tales las nubes y tormentas y arenas movedizas y mil otras cosas a las que hay que atender, que un hombre tiene que vivir haciendo cálculos si no quiere naufragar e ir al fondo y no llegar a puerto, ... ¡Simplificar, simplificar! En lugar de tres comidas por día, no comas más que una si es preciso; cinco platos en lugar de cien; y reduce todas las demás cosas en esa proporción.



                        Donde Thoreau realizó funciones de jardinero


Vergüenzas y desilusiones son tomadas como las verdades más sólidas, siendo que lo fabuloso es la realidad. Si los hombres observaran sola y firmemente las realidades, y no permitieran que se los engañen, la vida, comparándola con las cosas que conocemos, sería semejante a un cuento de hadas y a Las mil y una noches. Si respetáramos sólo lo que es inevitable y tiene derecho a existir, la música y la poesía resonarían por las calles. Cuando estamos sin prisa y somos prudentes, percibimos que sólo las cosas grandes y dignas tienen una existencia permanente y absoluta; que los temorcillos y los placeres despreciables no son sino la sombra de la realidad. Esto es siempre regocijante y sublime. Los hombres cierran los ojos, dormitan y consienten en ser engañados por las apariencias; así establecen y confirman su vida diaria de rutina y costumbre en cualquier parte, la que, además, está edificada sobre bases puramente ilusorias. Los niños, que juegan a la vida, discriminan mejor su verdadera ley y sus relaciones, con más claridad que los hombres que no logran vivirla dignamente pero que se creen más sabios por su experiencia, es decir, por sus fracasos. (...)


En la eternidad hay realmente algo verdadero y sublime, pero todos esos tiempos y lugares y ocasiones existen ahora y aquí. El mismo Dios culmina en el momento presente, y nunca, en el lapso de todas las edades, será más divino. Y podemos percibir todo lo que es sublime y noble tan sólo por la perpetua inspiración e instilación de la realidad que nos rodea. El universo responde a nuestras concepciones, constante y obedientemente; ya sea que viajemos con rapidez o lentitud, el camino está abierto para nosotros. Por lo tanto, dediquemos nuestra vida a concebirlo.

Empleemos un día tan premeditadamente como lo hace la naturaleza,… Levantémonos temprano, desayunemos gentilmente y sin perturbaciones; que la compañía venga y vaya, que las campanas tañan, que los niños alboroten, sigamos determinados a hacer de ello un día.
El tiempo sólo es el río en el que voy a pescar. Bebo en él; pero mientras bebo, veo el lecho arenoso y descubro cuán superficial es. Su fina corriente se desliza a lo lejos, pero la eternidad permanece.

Con un poco más de meditación en la elección de sus fines, todos los hombres serían quizá esencialmente observadores y estudiosos, porque, sin lugar a dudas, su naturaleza y destino son igualmente interesantes para todos ellos. Acumulando propiedad para nosotros o nuestra posteridad, fundando una familia o una hacienda, o hasta adquiriendo fama, somos mortales; pero cuando tratamos con la verdad, somos inmortales y no debemos temer ningún cambio o accidente.

Ningún método ni disciplina puede reemplazar la necesidad de estar siempre alerta. ¿Qué son un curso de historia o filosofía o poesía, por muy selecto que fueren, o la mejor sociedad o el hábito más admirable, comparados con la disciplina de mirar siempre lo que ha de ser visto? ¿Serás tú un lector, un estudioso meramente, o un profeta? Lee tu destino, mira lo que ante ti se halla y camina hacia el futuro.



Hubo épocas en las que no pude permitirme sacrificar la flor del momento presente por ningún trabajo, sea mental o manual.
A veces, en una mañana de verano, habiendo tomado mi acostumbrado baño, me sentaba en mi soleado umbral, desde que salía el sol hasta el mediodía, transportado a un sueño en medio de los pinos y nogales americanos y zumaques, en soledad y tranquilidad no alteradas, mientras las aves cantaban alrededor o revoloteaban sin ruido a través de la casa, hasta que recordaba la marcha del tiempo por el sol que daba sobre mi ventana occidental, o el ruido del carro de algún viajero en la distante carretera. En esos lapsos, yo crecía como el maíz en la noche y eran mucho mejores que cualquier obra manual. No eran tiempos sustraídos de mi vida, sino ratos muy superiores a los que me permitía corrientemente. Comprendí lo que los orientales entienden por contemplación y abandono del trabajo. En su mayor parte no me daba cuenta de que pasaban las horas. El día avanzaba como para alumbrar alguna tarea mía; era la mañana, y he aquí que ahora es el atardecer y nada memorable he hecho. En lugar de cantar como las aves, sonreía silenciosamente a mi incesante buena fortuna. Como el gorrión tiene su gorjeo, asentado en el nogal sobre mi puerta, así tenía yo mi risa o trino sofocado que podía aquel oír y que procedía de mi nido. Mis días no eran días de la semana, que llevaran la estampa de paganas deidades, ni estaban divididos en horas, o agitados por el tictac de un reloj; yo vivía como los indios Puri, de quienes se dice que tenían solamente una palabra para ayer, hoy y mañana, y expresaban el particular significado de ayer señalando hacia atrás, de mañana apuntando hacia adelante y de hoy indicando lo que tenían sobre la cabeza. Esto sería para mis conciudadanos una pereza extraña, no hay duda; pero si las aves y flores me han refinado con su ejemplo, no seré hallado en falta. Un hombre debe encontrar sus ocasiones en sí mismo, es verdad. El día natural es muy tranquilo y difícilmente le reprochará su indolencia.

Nunca me he sentido solo, ni tampoco deprimido por forma alguna de soledad, salvo una vez, y esto fue unas pocas semanas después de haber venido a los bosques, cuando por una hora dudé de si la próxima vecindad del hombre no sería esencial para una vida serena y saludable. El estar solo era entonces poco placentero para mí, pero al mismo tiempo me daba cuenta de que estaba pasando por una ligera dolencia en mi modo de pensar y parecía prever que había de mejorarme. En medio de una lluvia suave, mientras prevalecían estos pensamientos, noté de pronto la existencia de una sociedad dulce y benéfica en la Naturaleza, en el golpear acompasado de las gotas y en cada sonido y vista alrededor de mi casa; una amistad infinita e indescriptible, como si se tratara de toda una atmósfera que me mantenía, una amistad que convirtió en insignificantes todas las ventajas imaginarias de la vecindad humana; y no he pensado en ella desde entonces. Cada pequeña aguja de los pinos se dilataba, henchida de simpatía, y me ofrecía su amistad. Me di cuenta muy claramente de la presencia de algo relacionado conmigo hasta en los parajes y escenas que solemos llamar salvajes y tristes, y también de que mi pariente más próximo y el más humano no era una persona, ni un habitante de la villa; y pensé que a partir de entonces ningún lugar me sería extraño. (...)
Con frecuencia solían decirme: “Me atrevo a pensar que usted se siente solo por allí y que desea estar más cerca de la gente, especialmente en los días y noches de lluvia y nieve.” Suelo tener deseos de contestar a esas gentes: “Este planeta entero donde vivimos no es más que un punto en el espacio. ¿A qué distancia creen ustedes que viven los dos habitantes más lejanos de aquella estrella, el ancho de cuyo disco no puede ser apreciado por nuestros instrumentos? ¿Por qué habría de sentirme solo? ¿No está nuestro planeta en la Vía Láctea?”. No me parece que esa pregunta que me han formulado sea la más importante. ¿Qué clase de espacio es el que separa a un hombre de sus semejantes y le hace sentirse solitario? He descubierto que ningún movimiento de las piernas puede aproximar a dos mentes.
Con el pensamiento podemos estar junto a nosotros mismos, en un sentido sano. Por un esfuerzo consciente de la mente, podemos estar separados de las acciones y de sus consecuencias; y todas las cosas, tanto las buenas como las malas, pasan por nosotros como un torrente. No, estamos completamente involucrados en la Naturaleza. Puedo ser el madero arrastrado por la corriente o Indra mirándolo desde el cielo. Puedo ser afectado por una función de teatro, o, por el contrario, puedo no ser afectado por un suceso real que parece estar mucho más relacionado conmigo. Me conozco sólo como una entidad humana; como la escena, por así decirlo, de mis pensamientos y afectos, y me hago cargo de una cierta duplicación, por la cual puedo situarme tan lejos de mí mismo como de cualquier otra persona. A pesar de mi intensa experiencia, soy consciente de la presencia y crítica de una parte mía, que es como si no fuera una parte de mí, sino un espectador que no comparte experiencia alguna, sino que toma nota de todas; y eso no es más mi persona de lo que lo eres tú. Cuando la comedia, quizá la tragedia, de la vida se ha acabado, el espectador sigue su camino. En lo que a él respecta fue una especie de ficción, tan sólo un trabajo de la imaginación. Esta duplicidad puede convertirnos fácilmente algunas veces en malos vecinos y amigos.


La indescriptible inocencia y beneficencia de la naturaleza del sol, del viento y la lluvia, del verano y el invierno, ¡qué salud, qué alegría proporcionan siempre! Y tal simpatía tienen ellos siempre por nuestra raza, que toda la Naturaleza se dolería y disminuiría el brillo del sol y los vientos suspirarían humanamente y las nubes lloverían lágrimas y los bosques se despojarían de sus hojas y se pondrían de luto en medio del estío, si algún hombre se quejara alguna vez por una causa Justa. ¿No tendré inteligencia con la Tierra? ¿Acaso no soy en parte hojas y vegetal? ¿Cuál es la píldora que nos conservará serenos y contentos? No la de mi bisabuelo ni la del tuyo, sino las vegetales y botánicas medicinas universales de la Naturaleza, nuestra bisabuela, con las cuales esta se ha conservado siempre joven, ha sobrevivido en su día a tanto longevos y alimentado su salud con su marchita fertilidad.,,, mi panacea sería recibir una corriente de puro aire matutino. ¡Aire de la mañana!

El paisaje de Walden es de escala humilde, y aunque muy hermoso, no da sensación de grandeza ni puede interesar mucho a quien no lo ha frecuentado largo tiempo o vivido en su ribera; pero esta laguna es tan notable por su profundidad y pureza que merece una descripción especial. Es un pozo verde, claro y profundo, de media milla de longitud, y de una milla y tres cuartos de circunferencia, y de alrededor de sesenta y dos acres de superficie; un manantial perpetuo entre pinares y robledales, sin ninguna entrada o salida de otros elementos, exceptuando las nubes y la evaporación. Las colinas circundantes se levantan abruptamente del agua hasta cuarenta u ochenta pies. Esos oteros están cubiertos de bosques en su totalidad. Todas nuestras aguas de Concord se reducen finalmente a dos colores: uno visto desde la distancia y el otro, más preciso, desde cerca. El primero depende más de la luz e imita al cielo. Con una atmósfera clara, durante el verano, esas aguas parecen azules a pequeña distancia, especialmente si se mueven, y a gran distancia todas parecen iguales. En tiempos tempestuosos, las aguas son a veces de color pizarra oscura.


Las lagunas White y Walden son grandes cristales en la faz de la Tierra, Lagos de Luz.... Son demasiado virginales para tener un valor en el mercado; no contienen dinero alguno. ¡Cuánto más bellas son ellas que nuestras vidas, cuánto más transparentes que nuestros caracteres! ¡Jamás hemos aprendido de ellas bajeza alguna! ¡Cuánto más bellas que el lodazal situado ante la puerta del campesino, en el que nadan sus patos! Aquí llegan los patos salvajes. La Naturaleza no tiene un habitante humano que la aprecie.

Cuando volvía al hogar a través del bosque con mi sarta de pescado, arrastrando mi caña y siendo ya del todo oscuro, vi en una ojeada rápida a una marmota que pasó furtivamente por mi sendero y sentí una emoción extraña de salvaje delicia, y tuve la fuerte tentación de capturaría y devoraría cruda; no porque yo tuviera hambre en aquel entonces, sino por aquel salvajismo que la marmota representaba. (...) Los sucesos más feroces habían llegado a serme sumamente familiares. Encontré entonces en mí —y aun ahora lo hallo— un instinto que me llevaba hacia una vida más alta o espiritual, según suele decirse, como lo tiene la mayoría de los hombres, y otro instinto que me llevaba hacia un nivel primitivo y salvaje; y guardo respeto por ambos. Reverencio lo salvaje tanto como lo bueno. La aventura silvestre de la pesca me apetecía. A veces me place ocupar un lugar firme en la vida y emplear mi día como lo hacen los animales. Quizá mi muy estrecha relación con la Naturaleza la deba yo a esa ocupación y a la caza, que practiqué de muy joven. (...)

Toda nuestra vida es de una moral sorprendente. Entre la virtud y el vicio jamás hay un instante de tregua. La única inversión que nunca quiebra es la bondad.
La Naturaleza tiene entrañas y así, de nuevo indica, que es madre de la humanidad.
la Tierra aún se encuentra en pañales y que extiende a todas partes sus dedos infantiles.
Nada inorgánico existe.
La Tierra no es meramente un fragmento de historia muerta, colocada estrato sobre estrato como las hojas de un libro, para que la estudien sobre todo geólogos y anticuarios, sino que es poesía viviente al igual que las hojas de un árbol, que preceden a las flores y a los frutos; no es una Tierra fósil, sino una Tierra viva; toda vida animal y vegetal, comparada con la gran vida central de la Tierra, es meramente parasitaria.

Con mi experimento aprendí al menos que si uno avanza confiado en la dirección de sus ensueños y acomete la vida que se ha imaginado para sí, hallará un éxito inesperado en sus horas comunes. Dejará atrás algunas cosas, cruzará una invisible frontera; unas leves nuevas, universales y más liberales, principiarán a regir por sí mismas dentro y alrededor de él; o las viejas leyes se expandirán y serán interpretadas en beneficio suyo en un sentido más generoso, y vivirá con el permiso de seres pertenecientes a un orden más elevado. En la proporción en que haga más sencilla su vida, le parecerán menos complicadas las leyes del universo y la soledad no será soledad, ni la pobreza será pobreza, ni la debilidad será debilidad.

Por menguada que sea tu vida, enfréntala y vívela; no la esquives, ni le apliques rudos apelativos. Ella no es tan mala como tú. Parecerá más pobre cuanto más rico seas tú. Aun en el paraíso hallará faltas el crítico. Ama tu vida por pobre que sea. Puedes tener horas agradables, emocionantes y gloriosas hasta en un asilo. El sol poniente se refleja en las ventanas de un hospicio con igual brillo que en la mansión del hombre opulento; en la primavera, la nieve se funde ante su puerta tan pronto como en otras partes. Un alma reposada puede vivir ahí tan contenta y tener pensamientos tan alegres como en un palacio.



Cultiva la pobreza como una hierba de jardín, como la salvia.
No te intereses mucho en conseguir cosas nuevas, ya sean vestidos o amigos. Da vuelta los viejos vestidos; vuelve a los viejos amigos. Las cosas no varían, nosotros sí. Vende tus ropas y conserva tus pensamientos. Dios verá que no te haga falta la sociedad. Si yo estuviera confinado en el rincón de una buhardilla de por vida, igual que una araña, el mundo sería para mí exactamente tan grande como antes, mientras mantuviera mis pensamientos conmigo. Dijo el filósofo: Se puede capturar al general de un ejército de tres divisiones y desbandarlo, pero no se le puede quitar sus pensamientos ni siquiera al hombre más abyecto y vulgar. No busques tan ansiosamente desarrollarte, ni someterte a muchos influjos; todo eso es disipación. La humildad, como la oscuridad, revela las luces del cielo.

Antes que el amor, el dinero y la reputación, denme la verdad. Me senté a una mesa en la que había sabrosos manjares y vino abundante y cuidadosa atención, pero donde faltaban la sinceridad y la verdad; y me escapé con hambre de aquel ágape poco hospitalario.

Cuando me planto cerca del insecto que se arrastra en medio de los piñones, en el suelo del pinar, tratando de esconderse a mi mirada, y me pregunto por qué el insecto acariciaría esos humildes pensamientos y ocultaría su cabeza de mi presencia cuando quizá podría ser yo su benefactor y proporcionar alguna información consoladora a su raza, me acuerdo del Gran Bienhechor y de la Inteligencia que me observa a mí, el insecto humano.

La sencilla tumba de Thoreau, en los bosques que tanto amó.


Todo el mundo ha oído el cuento que ha circulado por Nueva Inglaterra, de un escarabajo fuerte y bello que salió de la seca tabla de una vieja mesa de manzano que había estado en la cocina de una granja durante sesenta años, primero en Connecticut y luego en Massachusetts; procedía de un huevo depositado en el manzano cuando este vivía, muchos años antes, como se comprobó al contar las capas anuales de la madera que rodeaba al huevo. Se lo sintió roer hacia afuera durante varias semanas, incubado probablemente por el calor de un samovar. ¿Quién, oyendo esto, no siente fortalecida su fe en la resurrección y en la inmortalidad?
La luz que enceguece nuestros ojos es oscuridad para nosotros. Sólo alborea el día para el cual estamos despiertos. Hay aún muchos días por amanecer. El sol no es sino una estrella de la mañana”.

Moderno edificio sede de la Fundación Thoreau en Concord.


diumenge, de febrer 21, 2010

LES IMPOSSIBLES POSSIBILITATS DE LA MENT HUMANA

L’entrada d’avui es una de les mes difícils a les que m’he enfrontat fins ara. Vivim en un món dominat per un seguit de veritats acceptades per tothom a l’estil de: “som així i així”, “això no pot ser”, “tenim unes limitacions físiques”, “el nostre cos obeeix a unes determinades lleis”, etc., etc.
De tant en tant, succeeixen coses inverosímils, o ens arriben determinades notícies que semblen posar en tela de judici aquelles “veritats acceptades per tothom”, quan no negar-les obertament, i en general, davant d’aquestes “curiositats” solem creure que ens volen enganyar, ens prenen per idiotes i, la “ciencia oficial” de seguida acudeix en el nostre ajut negant-les, això és impossible!, afirmen els nous oracles de la realitat, quan ni tan sols s’acosten a verificar els rumors, o les evidències, fins i tot, en la seva supèrbia organitzen concursos del milió de dòlars, pel que pugui demostrar la capacitat de fer alguna cosa “paranormal”, amb l’actitud de suficiència de que ningú podrà fer-ho.
Però malgrat tot, els fenòmens “no ordinaris”, continuen saltant esporàdicament a les planes de l’actualitat i si bé, en alguns casos, les proves no suporten el més mínim anàlisi crític, en d’altres caldria investigacions molt acurades per a determinar l’autenticitat o falsedat. D’altra banda, els nous corrents d’investigació en camps molt recents de la física, de la medecina, el que podríem anomenar la ciència de avantguarda, ja està donant moltes sorpreses que ens fan pensar que allò que fa poc era una impossibilitat, aviat, formarà part de les realitats acceptades.
En aquesta entrada, que coincideix amb el temps de les cinquanta mil visites al blog, voldria presentar-vos alguns d’aquests fenòmens no ordinaris. No, no és la meva intenció determinar la seva autenticitat, o el seu contrari, no disposo de la formació, ni dels instruments adequats, ni tan sols del temps necessari. Senzillament vull oferir-vos uns materials per a la vostra reflexió, si a més, aconsegueixo despertar en vosaltres la curiositat, l’interès per a investigar o aprofundir, millor.
No, no us parlaré aquí d’ovnis –potser algun dia ho haurem de fer- ni d’extraterrestres, o d’intraterrestres –com dirien els nostres amics de la comarca d’Osona-, ni de fantasmes, ni de manifestacions sobrenaturals relacionades amb sants o dimonis, vull que m’acompanyeu en un viatge d’aproximació a les possibilitats reals de l’ésser humà. Quan dic reals, vull dir que contradient les afirmacions de la ciència oficial, alguns éssers humans les han manifestat, d’una manera com a mínim creïble, en ocasions de manera innegable.
Si un grec de l’època clàssica, tingués l’ocasió de veure els records de les actuals olimpíades: salt d’alçada 2,45 mts., salt de llargada 8,95 mts, o velocitat 100 mts en 9,77 segons que creieu que veuria, doncs fenòmens impossibles, veuria homes i dones volant, si, literalment volant:











Si, podríem explicar-li que aquestes proeses han estat possibles gràcies a la tècnica, a l’entrenament constant... però amb això no n’hi ha prou, com sabent tots aquells que es dediquen a una activitat esportiva de gran nivell, cal visualitzar-ho, creure-ho possible, l’anomenat “training mental”. Aquell contemporani de Fídies, continuaria veient fenòmens “sobrenaturals” i després, en tornar a la seva Atenes, parlaria al seus coetanis de divinitats, herois, o criatures extraordinàries i la iconografia els dotaria d’ales als peus, o a l’esquena.


Molt probablement, això és el que ens passa quan ens trobem davant les proeses de determinades persones que des del moment dels seu naixement, o amb el temps adquireixen determinades capacitats “sobrenaturals” o, si voleu, per utilitzar un llenguatge més modern, “paranormals”.
Al llarg dels temps, d’alguns éssers humans s’ha dit que podien “volar”, les nostres esglésies, els nostres museus, la nostre literatura, son plens d’aquests homes voladors, avui en diríem “levitadors”, però es clar!, això són contes de velles, llegendes, mites, històries per a ser contades a prop d’una llar de foc, impossible!.



Si, segurament això és el que hauríem de pensar, però... mirem aquest video.



Si no fos pels coneixements que tenim sobre les tècniques del paracaigudisme, nous materials, les imatges similars que hem vist anteriorment en algun moment, etc., no podríem afirmar que es tracta d'humans dotats de capacitats per volar?
Que ens fa pensar que el vídeo que segueix és un frau?, perquè no podem reconèixer que deu d'haver-hi  el coneixement d'unes tècniques, que malgrat ser desconegudes en el nostre àmbit cultural i científic, poden ser perfectament conegudes i utilitzades utilitzades en d'altres contextos culturals... ho ignorem, i sovint davant de la ignorància ens neguem a percebre el que és evident.





L’equip de filmació d’una televisió alemanya, va tractar per tots els mitjans de descobrir el truc, la suposada trampa sense trobar-la, finalment és van declarar incapaços d’acceptar el que van veure i filmar.
O aquest altre, d’un ritual vudú a l’Àfrica que no puc insertar per voluntat del propietari:

http://www.youtube.com/watch?v=77m2zoBbZgA

No, no us puc donar raó de la seva veracitat, poden ser un frau –fake- en diem ara, però…
Si ja ho sé, amb els medis de que disposa la industria cinematogràfica, ens poden fer veure el que vulguin, un exemple Avatar, sense anar més lluny ens permet de veure un nou món, tot i que sigui "virtual":







Però en el cas dels vídeos anteriors no semblen ser fets per a impressionar ningú, sinó un senzill document del que succeeix.
Si, l’ésser humà és potencialment portador d’unes capacitats que la ciència moderna no sembla ser capaç d’explicar, però això no vol dir ni que aquestes capacitats no siguin possibles, ni que la ciència no s’hagi esforçat per a trobar-ne una explicació, veiem sinó el cas de la russa Nina Kulagina que al llarg de molts anys va ser sotmesa a tota mena de probes i mesuraments





En aquest sentit podeu cercar al youtube, d’altres vídeos sota el nom de “Parapsicólogos rusos” en els que s’expliquen més detalladament les facultats d’aquesta Nina Kulagina i de d’altres persones amb sorprenents facultats sotmeses a tota mena d'investigacions. Així fenòmens com la telequinesis, la telepatia, la transmissió de pensaments i d’altres per l’estil, han estat suficientment estudiats a diversos països, malauradament no sempre amb la intenció de fer avançar el coneixement de cara a un millorament dels éssers humans, sinó que ben al contrari, amb finalitats militars.
Sovint, aquestes facultats han estat catalogades sota l'etiqueta de  "paranormals", i amb aquest qualificatius els "científics" s'han pogut rentar les mans i mirar cap a un altre lloc.
Però que s'ha d'entendre per "paranormal"?.
Veiem el que ens diu Miguel Paz Bonells, sobre aquest particular:
“Abans d'intentar una definició del paranormal, convé assentar algunes premisses referides a la seva contrapart conceptual, és a dir, el normal.
Tota normalitat està referida a un món, sent, per tant, una noció relativa i compartida.
Un món és el resultat de la interacció d'un col·lectiu psíquic amb un entorn cultural donat. Així existeixen, per exemple, el món de les abelles, el món dels microbis i el món dels Yanomamis. En cada món existeixen normes culturalment establertes
En un món determinat poden donar-se successos i conductes anormals, però això no té relació amb el paranormal. L'anormal, a mes, trenca les normes, però no és necessàriament disfuncional. La presència d'un policía de tràfic muntant un camell en el centre de Nova York, per exemple, seria alguna cosa anormal, però podria funcionar.
Tot psiquisme representa un nivell de percepció, la qual cosa implica restriccions que limiten la aprehensió de realitat. Aquestes restriccions perceptuals es deuen al fet que els nostres sentits, i els sentits de cada espècie, no poden captar tota la gamma de estímuls que envia l'entorn objectiu. Aquest enfocament amplia la noció de normalitat, fonamentant,  la definició de paranormal que desitgem precisar, ja que permet tractar l'espai com una matriu de realitats dimensionals.
La realitat també és una resultant interactiva, que podria ser compartida per diferents col·lectius en la mesura del seu impacte. Un ocell amb una ala trancada podria sentir temor davant la presència d'un gat, però si un elefant entra en escena no sentirà temor; però si es presenta un gran foc els tres fugiran. Tot això és possible mentre el col·lectiu comparteixi les mateixes restriccions perceptuals.

El perceptual, és a dir, fenomènic, tot allò que assoleix impressionar el nostre aparell perceptor (els sentits), implica, en conjunt, la percepció de l'espai, és a dir, la seva dimensionalitat. L'abella mor tractant de travessar el cristall,  degut a que és atreta per la llum que ella pot percebre a l'altre costat del mateix i perquè la seva restricció, pel que fa al sentit espacial que ella posseeix, no li permet adonar-se que volant en una direcció distinta a les dues que determinen la dimensionalitat del plànol que l'atalla, podria evitar el obstacle. Un ésser humà es giraria immediatament perquè el seu sentit espacial abasta tres dimensions.
L'objectiu és una cosa interpretable que existeix fora de la consciència del subjecte. A diferència de la realitat, el real seria, dintre de la coherència del present enfocament, l'objectiu no-interpretable.
Alguns místics com Pedro Ouspensky han parlat de "consciència objectiva" per a referir-se a un dels graus mes alts del que els especialistes denominen "consciència expandida", des de la qual seria possible, no tan sols contemplar la realitat tal qual és, sinó vivenciarla des de dintre (multidimensionalment), és a dir, ser un amb ella, però desafortunadament aquest no és el cas.
El normal –insistimos- podria entendre's, a manera de contrast amb el paranormal, com una sèrie de restriccions perceptuals compartides per un col·lectiu, que bé pot ser una família, un barri, una ciutat, un pais o el planeta sencer.
El normal, a mes, forma part dels anomenats paradigmes, que són una espècie de model generalitzat per a entendre la realitat, "la forma com percebim el món", segons Adam Smith, qui afirma també que el paradigma dintre del com vivim és bàsicament racional i científic: només allò que és susceptible de ser repetit per altres homes de ciència, només allò que és mesurable, pot convertir-se en "veritat". Qualsevol cosa que trenqui el paradigma francament ens incomoda... Mentre aquest paradigma persisteixi el col·lectiu no podria investigar el paranormal, principalment perquè aquests fenòmens no estan sota el seu control, no són repetibles, requerint-se una metodologia especial.
Del que s'ha dit pot col·legir-se fàcilment que la normalitat dintre d'un món donat, qualsevol món, no és tota la realitat, doncs el real és infinit, com l'univers. Un món representa un subconjunt molt petit dintre de l'univers de mons, però tots els mons possibles, incloent els corresponents a realitats alternes, són una part d'aquest Gran Tot que és el real.
Dintre d'aquest ordre d'idees el paranormal podria ser una pertorbació o una intercepció de realitats, com ho va suggerir alguna vegada el astrofísic Dr. Allen Hynek. Si algú pren una formiga amb una pinça i la col·loqués dos metres mes allà, la formiga, assumint que percebi el desplaçament, no podria entendre el succeït, simplement perquè per a ella seria una cosa paranormal.
Qualsevol manifestació o percepció que no estigui codificada dintre del paradigma és de fet paranormal i, per tant, incòmoda. Fort es va ocupar de classificar algunes d'aquestes manifestacions i les va denominar "fets maleïts", però l'amic Fort, cal dir-ho, va exagerar un poc. Francament parlant, ens sembla que estranyar-se davant aquestes percepcions singulars que solen impressionar-nos alguna vegada en la vida, o témer-les, no deixa d'indicar un cert subdesenvolupament conscient, és a dir, somni de la consciència, raó per la qual ampliar la consciència, expandir-la, desenvolupar-la, ha de ser una meta per a tot cercador de la veritat.
Si considerem en profunditat la tesi aquí plantejada, podria afirmar-se, llavors, que el paranormal és el normal en l'univers.
L'estudi del paranormal exigeix una ment veritablement científica, és a dir, oberta, sense prejudicis, dialèctica...
El xiulet ultrasònic que l'amo utilitza per a cridar al gos, només és real per al gos i, indirectament,  per a qui ho genera a través del xiulet…
Totes les funcions que caracteritzen a l'home, tant des del punt de vista fisiològic com psíquic,  estan especialitzades, la qual cosa significa que ens trobem immersos en un procés evolutiu general.
Cadascun dels cinc sentits normals respon a  un rang determinat de vibracions, que tenen els seus límits, per sobre i per sota de l'escala respectiva, representen les restriccions que fem referència, la qual cosa és fàcil de demostrar pel que fa al que podem escoltar i a la visió.
L’anomenada llum visible està perfectament delimitada per una banda de radiació electromagnètica les longituds d'ona varien entre quatre  mil i set mil deumil·lèsimes de mil·límetre i si un so té mes de setze mil vibracions per segon és senzillament inaudible.  Els altres tres sentits responen a variacions d'ordre químic (gust i olfacte) i de pressió (tacte), però es troben igualment determinats pel que fa al seu rang.
La restricció del sentit espacial, el qual ens permet percebre la dimensionalitat, ens constrenyi al àmbit tridimensional, o tetradimensional, si hem de considerar el temps, però no ens permet aprehendre les dimensions superiors de l'espai, problema que -fins a on sabem- no està definit per la ciència.
Els anomenats “cinc sentits” no són, de fet, la única font d'impressions: sempre hi ha hagut, entre els individus, unes diferències que podem associar amb el seu “nivell d'ésser” i grau de consciència,  les diferències poden conduir-nos des d'un sensitiu fins a un superdotat amb facultats paranormals especials com:
         Clarividència
         Clariaudiencia
         Telepatía
         Projecció Mental
         Desdoblament
         Telequinesia
         Teleportació
         Precognició
         Canalizació
         Xenoglòssia
         Ubiqüitat
         Sanació
         Levitació
         Etc.

Per a percebre normalment aquests fenòmens la persona ha de tractar de convertir-se en un observador atent, tant del món objectiu com del seu propi món interior; ha de posseir, a mes, una ment oberta i equilibrada, però, sobretot la seva lògica ha de ser eminentment dialèctica, perquè aquesta metodologia allunya la possibilitat que incorri en el mes greu defecte dels investigadors: la presa de posició prèvia, a priori.
La Dialèctica és, per definició, una filosofia i un mètode.  La Dialèctica com filosofia reconeix, abans de res, que la realitat objectiva és dinàmica i canviant; quan a mètode exerceix una estricta influència sobre la ment perquè s'adeqüi a aquestes característiques de la realitat objectiva, de manera que pot percebre-la tal qual és: una ment amb prejudicis, evidentment, no pot captar la realitat en els seus múltiples moviments.  Per aquesta raó la Dialèctica no pot ser, segons George Gurvitch, materialista ni espiritualista, sinó només això: dialèctica, és a dir, “una eina depurativa” i res mes.
L'autor sosté la tesi que tota normalitat, en essència, és el resultat d'un conjunt de restriccions en els mecanismes de percepció, mes una bona dosi de subdesenvolupament de la consciència, és a dir que tota normalitat és de per si mateixa excloent.  Quan la consciència comença a despertar, com resultat d'un treball que el subjecte ha de realitzar sobre si mateix per a millorar la qualitat de les seves percepcions i desenvolupar les seves virtuts, l'individu comença a percebre mes enllà del normal.
Sota un estat de atenció concentrada, és possible percebre, per exemple,  si un pensament és propi o si, per contra, ha estat  induït d'alguna manera; sota tal estat és possible captar, intuïtivament, missatges del Ser Intern que ens permeten millorar i expandir la consciència o evitar un accident.  Si romanem serens i atents, estarem en capacitat de veure la realitat des d'una perspectiva diferent, que facilitarà la nostre percepció d'allò que es troba mes enllà de les aparences”
Però si la ciència oficial occidental, no sap, o no vol, donar una explicació a aquestes facultats i capacitats de la ment humana, a l’orient, milers d’anys d’avantatge en aquestes investigacions, els ha permès elaborar un seguit d’escoles, doctrines i pràctiques conduents a adquirir un domini sobre aquestes facultats, per exemple Saddhus i Faquirs, el Ioga, el Tantra, etc. Tots he, vist en alguna ocasió imatges semblants a aquestes:

 
  
o aquest altre que substitueix els claus, per les espines d'una planta urticant:

                                     


Veiem algunes imatges més que semblen d'una veracitat innegables:





 

  
   
 
 

Podem objectar tot el que volguem, però davant d'aquestes imatges, ens costa molt de creure que tot sigui només un truc per enganyar als que veiem les fotos, hi ha un video que ens ho mostra ben clarament:

Només una fe extraordinària i una ferma decissió poden portar a éssers humans a autolesionar-se d'aquesta manera.
                                            
No he volgut possar-vos més imatges d'aquestes. Podem pensar en que és tracta de fanàtics aïllats, però no és així, son una veritable munió i els trobem a L'Islam sí, però també en el cristianisme, i en general a totes les religions i en quasi tots els països, a la nostre Setmana Santa, pertanyen els de la primera fotografia, a les conseqüències de la tamborada de Calanda la que segueix
O aquesta velleta, te una força sobrehumana, o la pedra és volcànica, vuida i sense pes? 
  
Aquesta fotografia pot ser també una enganyifa?
Les imatges que segueixen constitueixen un dels exemples més colpidors del domini de la ment damunt del cos. Durant la Guerra dels EE.UU i el Vietnam, alguns monjos budistes van decidir cremar-se com a mesura de protesta per la intervenció nordamericana, els testimonis presents declaren que ni un sol crit, o gest de fugida acompanyaven la seva decissió.
 
 
Les tres imatges anteriors ens mostren una activitat que els científics  -en aquesta ocasió sí -poden explicar; segons diuent, l'aire i la suor fan de capa protectora de la pell de la planta del peu. Jo no ho probaria!.
Les imatges que segueixen són de diversos saddhus i fakirs, de l'Índia, el Pakistan i diversos països àrabs, la capacitat d'aquests homes, ni que sigui producte de la necessitat de guanyar unes poques rúpies, és inexplicable, sense un entrenament molt llarg i una voluntat molt, molt fèrria.
  
  
  
 
 
 
  
Les 3 i 4 fotografíes, ens mostren dos saddhus que han promés no abaixar mai més els dos, o un dels braços, si us fixeu en la de la fondació Getti, veureu les deformacions dels dits i dels braços. La 5 ens mostra a una saddhu abans d'enterrar-se en una tomba per espai de cinc dies. I a la fotografia inmediatament anterior, podem veure la mà d'un d'aquests enterrats, vigilat pels seus ajudants.
                     
Vull parlar-vos a continuació del cas de Ram Bahadur Bomjon, un noi budista del Nord d’Índia que, l’any 2005 amb 15 anys d’edat, va romandre al llarg de 10 mesos en perfecta meditació, segons diuen, sense menjar ni beure res.
Si, ja sé el que esteu pensant, això és del tot impossible, cap ésser humà pot estar mes de tres o quatre dies sense beure i, al cap de 21 dies sense menjar, comença l’autofàgia i els danys poden ser irreversibles; després de 40 o 50 dies, el risc d’una aturada cardíaca o d’un col·lapse cerebral es troben a l’ordre del dia, molts pocs han arribat més enllà… Així que deu mesos: Impossible!.
Amb la intenció d’investigar els fets i demostrar que tot era un engany –impossible!-, un canal de la televisió britànica va enviar un equip que va filmar ininterrompudament al jove al llarg de  les 24 hores varis dies consecutius, per més d’una setmana i, no van poder demostrar que algú alimentés al noi d’amagat, sense que ningú s’adonés. Posteriorment, mitjans març del 2006, el jove va desaparèixer sense rastres, i va començar a córrer el rumor que s’havia internat a la selva per a poder continuar la seva meditació sense que ningú l’interrompis. 
Des de llavors el van començar a anomenar el “Nen Buda”, el “Jove Buda”, o el “Nou Buda”. El novembre del 2008 va tornar a aparèixer en públic. Actualment gaudeix de la màxima devoció popular, com si fos un nou Buda, tot i que ell –i els seus superiors de l’Orde a la que pertany-, ho neguen.
Fins aquí la noticia. Si acabés aquí l’escrit, afegint per exemple un comentari a l’estil de: “em costa creure que no sigui un frau molt ben orquestrat”, la meva cordura quedaria salvada davant de tots vosaltres. No deixaria de ser una noticia curiosa i ja està.! Si afegís, “un reporter de l’agencia de notícies ATV assegura que va beure com li donaven uns sucs de fruites”,  tots respiraríeu més tranquils i podríem continuar la nostre vida com si res.
Però… sempre hi ha un però…
Mircea Eliade, el gran estudiós de les religions, afirma haver vist a l' Himàlaia a un Naga, o asceta nu que s'alimentava solament amb un grapat d'arròs i lluïa un cos extraordinàriament ufanós. Aquest li va contar que totes les nits practicava el Pranayama o respiració iòguica. Tenia un cos admirable. El naga li va dir: “només visc de dia, en la nit redueixo el número de respiracions a la desena part”.
Però darrerament també he llegit el cas de Prahlad Jani que fa que el cas del nostre “Nen Buda”, sembli –i mai més ben dit- una cosa de nens.  Reprodueixo l’article, extret del diari El Mundo: 
"Els habitants de Ahmedabad, la capital de Gujarat, estàn de sort. Prahlad Jani, o Matajee, per als seus fidels, va deixar per uns dies la cova on viu, en un lloc remot de la regió, i es troba en la ciutat. Avui ha beneït a milers de persones que han vingut a veure-li. Alguns li duien un fill perquè el sanés, altres volien ser tocats per l'home sant. A nosaltres ens rep a la nit en la residència del seu amic V. Chaudhari, qui diu haver estat company de jocs d'infància del místic. El nostre home apareix en escena amb una velocitat i soltesa increïbles per a l'edat que diu tenir, 76 anys. A un metre de distància, veient les profundes arrugues en el seu front i la seva barba blanca, ja es percep que és un home major, però en forma. Al principi, Matajee no parla. Està assegut en un balancí amb les cames creuades i la mirada perduda. Només reacciona per a jugar amb el petit de la casa, al que agafa en braços. Menys les seves polseres, pendents i cercle en el nas, que són d'or, tot en ell és vermell: el seu sari de seda, el seu collaret de pedres precioses, la seva tika o marca vermella en el front que indica la seva devoció religiosa, els seus mitjons i sabatilles, la pintura d’ungles que decora les seves mans. A primera vista criden la atencions dues coses, el  vestit de dona, imitant a la deessa que venera, i que les seves robes siguin tan noves i esplèndides. Arriba el traductor de gujarati i ens traslladem a un dormitori. Sembla que corre en comptes de caminar, té una agilitat extraordinària. S'asseu en el llit i comença l'entrevista. No és la primera vegada. La seva història ja ve precedida per la atenció de publicacions que, com TIME, s'han fet eco de les seves sorprenents heroïcitats místiques.
PREGUNTA.- Vostè diu que fa molts anys que no menja ni beu. Per què  va deixar de fer-ho? RESPOSTA.- ALS 11 anys vaig veure la figura de la deessa, es refereix a Durga, també anomenada Matajee. Em va tocar la llengua,es toca la llengua amb els dos dits, i des d'aquell dia no necessito menjar ni beure. P.- Una persona que no mengi ni begui durant molt temps, es mor. Vostè per què segueix vivint sense ingerir cap aliment? R.- La deessa em va tocar la llengua. La energia m'arriba per aquí (es toca el cap]. La prova va començar el 12 de novembre. Els metges el van recloure durant 10 dies en l'Hospital Sterling sota estricta vigilància i control mèdic expliquen que va aguantar sense menjar i beure durant aquest temps. Aquest fet no els causa cap impressió. A l’Índia és comú el dejuni perllongat entre els ermitans o gurus. El que mes els impressionà és que no hagi orinat. «Es pot aguantar sense ingerir líquids o sòlids, però si una persona no expulsa orina durant tres dies o mes, les seves ronyons emmalalteixen», apunta el doctor Urman Dhruv, dietista i secretari de la Asociación de Metges de Ahmadabad, un col·lectiu que va actuar de testimoni i part en aquest experiment científic. El doctor Dhruv explica que van trobar formació d'orina, i que sembla que va ser absorbida per les parets de la seva bufeta. «No trobem cap explicació científica a aquest fet, vam convidar a especialistes de tot el món que aportin el seu coneixement», ressalta el doctor Shah en el seu despatx de l'Hospital Sterling. També van trobar petits restes de femta en el seu intestí gruixut, però, segons ells, va poder ser formada per les secrecions de l'aparell digestiu. Això, que també és anormal des del punt de vista mèdic, no els condueix a constatar que el guru dugui dècades sense menjar. «No donem suport  a la teoria que aquest home hagi passat 60 anys sense menjar ni beure. La única certesa que presentem és el resultat d'aquests 10 dies, i no vam trobar explicació científica a cóm funciona el seu metabolisme».  Els doctors ens ensenyen la habitació on el van recloure durant una setmana, que va ser estesa a 10 dies pel bon estat físic i psíquic del pacient. Segons expliquen, van segellar la cambra de bany i li van demanar que no es dutxés ni rentés per a poder comprovar que no ingeria ni expulsava líquids. Éll va accedir, només va demanar un got d'aigua amb el qual esbandir-se la boca cada dia. La quantitat de líquid es va amidar abans i després de cada operació per a estar segurs que no s'empassava ni una gota. Sembla que al sortir Matajee només havia perdut una mica de pes, però el seu bon estat de salut era digne de menció. Als set dies de tancament a l’hospital, després de fer-li els corresponents anàlisis de sang i proves rutinàries, el van obligar a pujar sis pisos d'escales per a comprovar la seva forma física. A l'arribar a l’últim, li van amidar les pulsacions. Van contar 55, una marca reservada als millors atletes, impensable per a un senyor de 76 anys que ha passat una setmana de dejuni. Els metges van arribar amb 100 pulsacions. 
Un laboratori de Nova Delhi anomenat DIPAS, i el seu director, el professor Selwamurthy, estan examinant ara totes aquestes probes mèdiques i preparant un treball de investigació sobre Matajee. L'estudi està en aquests moments parat per la malaltia d'un dels investigadors. ALS doctoris Dhruv i Shah tan sols se'ls ocorren dos possibles hipòtesis per a explicar el metabolisme sobrenatural d'aquest sadhu o sant. La primera, que sobrevisqui no d'ingerir calories, sinó d'absorbir una altra font de energia, com la solar. La segona, que aquestes persones que passen des de petits molt temps dintre d'una cova, s'acostumen a ingerir aigües subterrànies amb alt contingut en minerals, el que pot constituir un aporti energètic extra. Els seus veïns del poble de Ambaji, el lloc mes proper a la cova on viu, i els seus fidels en general, asseguren que fa molts anys que no menja, i que viurà així tots els anys que vulgui. Nosaltres seguim interessats en la seva vida.
Prahlad Jani sap que hi ha molts mes com ell. En l'Índia és freqüent veure a homes que dediquen la seva vida a la completa meditació, o a peregrinar de temple en temple duent una vida austera i completament mística. Els que mediten i practiquen ioga durant hores, els ioguis, aconsegueixen un nivell d’abstracció equiparable al trànsit. Els jainistes, seguidors d'una de les religions mes antigues del món, són capaços d’estar sense menjar durant un mes o 45 dies. Hi ha molts casos documentats. El mes cridaner va succeir fa gairebé 10 anys. Jain Muni Shri, un home de 64 anys, va dejunar 201 dies, prenent dos gots d'aigua diaris. Els homes sagrats o holy men, com el nostre entrevistat, són respectats i estimats. D'ells es diu que poden parlar amb els déus, conèixer els seus desitjos i fins i tot persuadir-los per a fer certes coses. Deuen viure d'una forma molt simple, sense luxes ni diners; han de deixar-se créixer el pèl i anar descalços si és possible. Gairebé mai surten en els mitjans de comunicació. La seva pràctica és massa normal i coneguda. Són milers els quals existeixen en l'Índia. Els que sí acaparen atenció i atreuen a devots són alguns que s’atribueixen poders sanadores o miracles. Por tot el país hi ha algunes ONG que s'ocupen d'alertar contra aquests estafadores i la falsedat i ànim de lucre que els envolta.  La comunitat científica tampoc sembla molt entusiasmada per estudiar el metabolisme de Matajee. Segons el director de l'hospital, ha rebut trucades de metges d'Àustria, però de cap país mes. Per al doctor Dewan, del Max Healthcare, un prestigiós hospital privat de Nova Delhi, el fet que un home no orini per diversos dies és una cosa sobrenatural, però el fet que una associació de metges, com la de Ahmadabad, certifiqui un fenomen semblant, no sembla impressionar-li. Ni ell ni qualsevol dels professionals de la sanitat consultats pensen que sigui possible que algú passi 60 anys sense menjar ni beure, i consideren que és molt estrany que una persona no expulsi orina en mes de 72 hores. La majoria, sí creu que és possible, per mitjà de la meditació, superar situacions extremes, evitar o minvar el sofriment o la fam. 
En la imatge precedent podem observar a un saddhu naga que ha fet el vot de viure penjat d'un arbre. En la Universitat de la Sorbona un iogui va detenir en tres oportunitats els batecs del seu cor per mig minut. La National Geographic va testimoniar cóm en la universitat de Standfor es va introduir un iogui en una urna super hermética amb aire per a 15 minuts. El iogui va estar allà tres hores i no li va passar res doncs va sortir amb una lucidesa i calma increïbles.
Igualment increïble, pot resultar-nos acceptar que el record d’apnea sigui de prop de 17 minuts i 24 segons, quan segons se’ns diu al cap de 8 minuts sense l’aportació d’oxigen el cervell es mora.  O que no es pot estar més de tres dies sense dormir, hi ha qui afirma la veracitat de la història d’un camperol tailandès que s’hi va estar 35 anys!.  O aquests practicants de Tummo, un exercici de ioga que els permet generar una escalfor interna de tal magnitud que poden soportar temperatures extremadament fredes pre llargs períodes de temps
 
 
Una altre de les proves de domini de la ment sobre el cos es  sense dubtes l'automomificació. Si heu llegit bé. En determinades escoles del budisme japonés, lames d'avançada edat, iniciaven un llarg període, d'uns tres anys aproximadament sotmetent-se a unes dietes i exercicis molt estrictes, com a resultat dels quals aconseguien precisament aixó, automomificar-se
 
  
 
I la llista podria continuar indefinidament.
Però, es clar!, això és impossible!. Tanquem els ulls, mirem cap a un altre costat. I ens seguim preocupant de les nostres petites coses quotidianes. 
La ciència no te explicació per a aquests fenòmens.
Però... Des del punt de vista iòguic sí poden explicar-se.
Els siddhis són els “poders” que assoleix un iogui avançat en qualsevol de les distintes vies del ioga. Són poders en el sentit que per a aquells que no posseeixen el coneixement necessari són màgia igual que per a un bàrbar la televisió seria diabòlica perquè té multitud de persones tancades en el seu interior.
Un iogui, a mesura que avança espiritualment i va adquirint coneixement, és capaç de fer coses que, per a una persona normal, serien miracles o màgia. No obstant això tots els mestres aconsellen vehementment renunciar als siddhis ja que és molt fàcil deixar-se dur i fer mal ús d'ells. Així que als siddhis es deuria arribar després d’una llarga pràctica, ja que són una cosa secundaria que ve amb aquesta pràctica, encara que possiblement quan els tinguis, no voldràs usar-los perquè t'importarà molt poc el que és mundà i molt allò d'espiritual. Les persones que no fan cas a aquests consells acaben perdent els siddhis i acaben en una condició lamentable. En definitiva: no s'han d'usar amb finalitats egoistes perquè ens lliguen als objectes materials i això significa anar marxa endarrere, retrocedir en el camí espiritual.
Llavors on es troba la diversió? Be, hi ha qui diu que quan busques una cosa no la trobes i que no és sinó mes tard, quan ja no la cerques, quan la trobes?. Pues amb els siddhis passa una cosa semblant.
Si un dia teniu la sort de conèixer a un gran iogui no li demaneu demostracions de siddhis: no us les donarà. El que menys vol és convertir-se en un espectacle circense o en conillet d'índies. (extret de http://kundaliniongnamo.blogia.com/2007/121501-sobre-els-siddhis.php)
Un iogui pot adquirir un o varis dels següents siddhis depenent de les pràctiques que realitzi:
1. Alliberar-se de la fam i la set.
2. Alliberar-se dels efectes del fred i de la calor.
3. Alliberar-se de totes les emocions
4. Clarividència.
5. Clariaudiència.
6. Conquesta de la ment.
7. El iogui pot adoptar la forma que desitgi.
8. Pot entrar en altre cos, pot animar un cadàver i pot entrar en éll transferint la seva ànima.
9. Mort pròpia a voluntat.
10. Jugar amb els déus després de veure'ls.
11. Pot obtenir qualsevol cosa que desitgi.
12. Coneixement del passat, del present i del futur.
13. Estar per sobre dels parells d'oposats.
La lògica darrera d'adquirir tots aquests siddhis ve explicada en diverses fonts que anirem analitzant mes endavant, com per exemple, la tècnica denominada samyama de la qual parla Patanjali en els Ioga Sutras, o els efectes de concentrar-se en els distints chakras del cos dels quals es parla en tractats del Hatha Yoga i Kundalini Yoga.
Els siddhis com per exemple: obtenir qualsevol cosa que es desitgi, l’obtenen els ioguis un cop que eradiquen completament el desig de possessions materials. El siddhi de morir a voluntat ho obtenen els ioguis quan arriben a un punt en el qual la vida o la mort té el mateix significat per a ells. Els siddhis són proves per a un iogui. Si fa ús d'ells significa que no ha superat aquestes proves.
Continuem amb la segona part dels siddhis menors:
14. Qualsevol cosa que el iogui predigui ocorrerà.
15. El Iogui pot convertir qualsevol metall en or.
16. El Iogui pot prendre quants cossos desitgi per a  “cremar” tot el seu Karma en aquesta vida.
17. El poder de saltar com una granota.
18. El Iogui es converteix en el Senyor del Desig i pot destruir les desgràcies i les malalties.
19. Obté coneixement de les seves vides passades.
20. Obté coneixement de la distribució de les estrelles i dels planetes.
21. Obté el poder de percebre als éssers perfectes i alliberats.
22. Obté la mestria sobre els elements i sobre el Prana.
23. El Iogui pot moure's a qualsevol lloc que desitgi.
24. Obté omnipotència i omnisciència.
25. El Iogui pot elevar-se en l'aire a voluntat.
26. Pot localitzar llocs amb objectes i tresors amagats.
Insisteixo, un Iogui que obtingui aquests siddhis el que desitja és alliberar-se de la roda del karma i del sofriment i sap que usar-los en públic li implicarà mes sofriment. Si ha d'usar-los per a salvar a algú els usarà, però no els usarà per a sadollar la curiositat de la gent.
Diversos d'aquests siddhis es poden obtenir per distintes vies i per distints mètodes: un mateix siddhi es pot obtenir per recitació d'un mantra, per concentració en un objecte material o immaterial determinat o per exercicis físics.
Alguns exemples de cóm s'obtenen els siddhis: en alguns textos de Ioga es diu que si practiques la veritat absoluta en obra i pensament durant mes de 12 anys obtindràs el poder de que es compleixi qualsevol cosa que prediguis. El siddhi de dominar els elements s'obté mitjançant la pràctica de samyama en un chakra concret.
Si ioguis com Babaji, segons es diu, estan vius des de fa mes de 2000 anys és perquè han “comprès” el què significa envellir i saben com contrarestar-ho. Babaji no roman en la Terra per al seu propi delit sinó per a ajudar a les persones que ho desitgin a arribar a la il·luminació.
Si ioguis com Bava Neem Karoli són capaces de desaparèixer és perquè han “comprès” el que significa realment la vista o el moviment. No fan això per a cridar la atenció sinó precisament perquè no els molestin i poder meditar amb tranquil·litat (i ajudar a la Humanitat amb aquesta meditació).
Un iogui realitzat que camini per mitjà de Kundalini Yoga està en poder dels vuit siddhis majors: Anima, Mahima, Laghima, Garima, Prapti, Prakamya, Vasitvam i Ishitvam.
ANIMA: El Iogui es pot fer tan petit com desitgi.
MAHIMA: És el siddhi oposat a Anima. El Yogi pot fer-se tan gran com desitgi. Pot fer que el seu cos adquireixi una grandària molt gran. Pot ocupar l'univers sencer. Pot assumir Virat Svarupa.
LAGHIMA: Pot fer el seu cos tan lleuger com el cotó o com les plomes. Vayustambhanam es porta a terme a través d'aquest Siddhi. També en Jalastambhanam l'aquest poder es desenvolupa fins a un nivell bastant reduït. El cos es fa lleuger a través de Plavini Pranayama (exercici respiratori). El Iogui produeix una disminució de la seva gravetat específica ingerint enormes quantitats d'aire. El Iogui pot volar a través del cel amb l'ajuda d'aquest siddhi. Pot viatjar milers de quilòmetres en un minut.
GARIMA: És l'oposat a Laghima. Amb aquest siddhi el Iogui adquireix un increment de la seva gravetat específica. Pot fer el seu cos tan pesat com una muntanya ingerint grans quantitats d'aire.
PRAPTI: El Iogui, estant sobre la Terra, pot arribar a les objectes més elevats. Pot tocar el sol o la lluna o el cel. A través d'aquest siddhi el Iogui adquireix els seus objectes desitjats així com poders sobrenaturals. Adquireix el poder de predir esdeveniments futurs, el poder de la clarividència, clariaudiencia, telepatia, lectura del pensament, etc. Pot comprendre els llenguatges de les bèsties i dels ocells. Pot entendre llenguatges desconeguts per a ell. També és capaç de guarir totes les malalties.
PRAKAMYA: Pot bussejar en l'aigua i sortir en el moment que desitgi. La Swami Trilinga de Benares solia viure sis mesos sota el Ganges. Aquest és el procés a través del qual un Iogui es fa invisible en ocasions. Per alguns escriptors es defineix com el poder d'entrar el cos d'altres (Parakaya Pravesh). Sri Sankara va entrar en el cos de  Amaruka de Benarés. Tirumular, del sud de  la  Índia, va entrar el cos d'un pastor. Vikramaditya també ho va fer. Aquest és el poder de mantenir una aparença jove durant tot el temps que es desitgi. Yayati tenia aquest poder.
VASHITVAM: Aquest és el poder de domesticar animals salvatges i mantenir-los sota el teu control. És el poder de mesmerizar persones a través de l'exercici de la voluntat i fer-los obedients a la voluntat i a les ordres d'un. És restringir les passions i les emocions. És el poder de tenir homes, dones i els elements sota control.
ISHITVAM: És l'adquisició del poder diví. El Iogui es converteix en el Senyor de l'Univers. El Iogui que arriba a aquest poder és capaç de retornar la vida als morts. Els swamis Kabir, Tulsidas i Akalkot tenien aquest poder.
Aquests poders requereixen un grau de desenvolupament molt elevat i, en aquesta era, tan solament unes poques persones adquireixen alguns d'aquests siddhis.
Si us interesa aprofondir en el coneixement d'aquestes tècniques del Ioga, podeu llegir: "Los aforismos sobre el Yoga" de Patanjali, que podeu descarregar aquí:
http://www.linksole.com/58b7px
clave: 1libro+
 
Bé, espero que aquestes imatges i idees, us obrin les portes a una profunda reflexió sobre les veritables possibilitats il·limitades.